Mor Carmen Franco, l’única filla del dictador, als 91 anys

María del Carmen Franco y Polo (14 de febrer del 1926) ha mort avui divendres a casa seva, a Madrid, als 91 anys, segons han informat el seu net Luis Alfonso de Borbón i la seva biògrafa oficial, la periodista Nieves Herrero. "Déu s'ha endut la Man, que en pau descansi, però ella no se n'ha anat: la duré sempre al cor", ha anunciat el seu net al perfil d'Instagram utilitzant el nom amb què s'hi referien alguns familiars i difonent una foto amb ella. Herrero ha destacat en una entrevista a Onda Madrid que ha mort tal com volia, "a casa seva i al llit". Carmen Franco havia anunciat a l'estiu que patia càncer en fase terminal. 

Filla única, va néixer dos anys i mig després de les noces dels seus pares, María del Carmen i el dictador Francisco Franco. El futur dictador va marxar al Marroc pocs dies després de casar-se, i hi va passar 15 mesos. A casa li deien Nenuca, encara que també era coneguda com a Morita. El seu pare l'adorava i ella ha deixat constància d'un amor mutu en les seves declaracions a l'historiador nord-americà Stanley Payne i al periodista Jesús Palacios, que van donar lloc al seu llibre de memòries Franco, mi padre, publicat el 2008.

Carmen va començar a prendre consciència del món a Saragossa, on el seu pare va dirigir l'Acadèmia General Militar, que s'acabava de crear, des del 1928 fins a 1931. Durant aquells anys, la seva família va ser una de les més importants de l'alta societat de la capital aragonesa. Va ser, sens dubte, un temps magnífic per a tots ells. El seu pare, a més, era amic i protegit del rei Alfons XIII. Després, gairebé sempre va saber mantenir-se a resguard dels vaivens polítics del seu temps. L'agost del 1932, Franco, llavors governador militar de la Corunya, va improvisar un pícnic motoritzat per la província, i s'hi va endur doña Carmen i Nenuca. Potser era la seva manera d'evitar assenyalar-se el dia en què un altre amic i protector, el general Sanjurjo, va fer un cop d'Estat fallit contra la República.

El juliol del 1936, les dilacions de Franco es van acabar i per això, per a la majoria dels espanyols, la Nenuca, en privat, seria des de llavors coneguda, en públic, com a Carmencita. Aquell any va ser el més agitat de la seva vida. El dia en què es va revoltar contra la República, el seu pare, tement per la vida de la seva dona i de la seva filla, les va enviar en un transatlàntic alemany de Las Palmas al port francès de Le Havre. Es van quedar a França fins al setembre, quan el ja emergent dictador els va dir que tornessin a Espanya.

El 1937, Carmencita va aparèixer en un breu documental de propaganda destinat als "nens del món”. En aquesta filmació ella es recolza, insegura, en la seva mare, que, hieràtica com sempre, surt asseguda en una butaca, mentre que Franco hi apareix afable i somrient. Carmencita demana a Déu amb veu dubitativa que els nens del món mai pateixin el que estan patint els nens espanyols en mans dels “enemics de la seva pàtria”.

La seva vida ja no era la d'una nena qualsevol. Quan va acabar la Guerra Civil, Carmencita era una adolescent i estava envoltada d'una cort a El Pardo que incloïa personatges molt heterogenis, com la institutriu teresiana que enviava cartes “anònimes” denunciant conjures massòniques a tort i a dret. Molts nens, fills de vencedors i vençuts, li escrivien llavors cartes demanant favors: uns volien una bicicleta o una beca, d'altres pregaven que Franco commutés la pena de mort o de presó del seu pare o mare.

És difícil saber què passava a la família, però la veritat és que els seus pares, en públic almenys, es van anar fent més freds i distants. És probable que les aspiracions aristocràtiques de la dona de Franco tinguessin alguna cosa a veure amb la pretensió que Carmencita tingués una presentació en societat conjunta amb l'aristòcrata més important del país, Cayetana, futura duquessa d'Alba. Al final no va poder ser. Però l'aristocràcia tornaria a creuar el camí de la jove Franco en la persona de l'elegant doctor de Jaén Cristóbal Martínez-Bordiú, marquès de Villaverde, amb el qual es va casar l'abril del 1950 en unes noces en les quals molts van veure pretensions de reialesa.

Els fills, set, van començar a arribar aviat. I també els rumors sobre les infidelitats del marit i els negocis d'aquest i els seus afins. No obstant això, el matrimoni va ser sempre presentat als espanyols, almenys mentre Franco va viure, com un model de família cristiana. Aquesta impressió de domesticitat va servir a la propaganda del règim per donar una imatge afable i paternal del dictador, del qual sovint apareixien imatges que el mostraven jugant amb els seus nets. Cristóbal va morir el 1998.

Carmen va exercir el paper de filla, dona i mare fidel fins al final, tot i que les famílies dels seus fills i nets s'han vist de vegades afectades per situacions que no casen amb els valors que ella encarnava. No obstant això, a diferència d'aquests, es va mantenir relativament allunyada de l'esfera pública, tret pel fet de defensar la memòria del seu pare, sobretot des de la presidència de la Fundació Nacional Francisco Franco. La defunció de la seva mare el 1988 va deixar obertes moltes incògnites sobre el seu patrimoni. Des de la perspectiva dels espanyols del carrer, sempre va viure sota l'ombra del seu pare.