Lari, un magnífic regal d’aniversari

El nou espectacle del Mag Lari comença amb una densitat màgica increïble. En tres minuts hi ha aparicions, desaparicions… en tot tipus de calaixos i urnes. Un ritme, que si la cosa s'allargués, seria insostenible, no ja per al físic dels artistes, sinó fins i tot per al públic. Una dosi tan generosa i concentrada de miracles és acceptable com a presentació de l'antologia, però també demostra que la màgia no només consisteix en l'execució perfecta d'un truc, sinó a transmetre emocions. La velocitat d'aquest inici dona una idea total del que Lari és capaç de fer, però la veritable il·lusió arriba en els 87 minuts restants, més assossegats, amb temps per generar suspens, lirisme i aquests diàlegs bromistes i amb mala bava de Lari amb el seu, estimat, públic. Un públic que participa no només quan un espectador és convidat a pujar a l'escenari, sinó quan tota la sala barreja, seguint les indicacions del mag, set cartes que s'ha trobat a la butaca per arribar tots, o gairebé, a un mateix final.

Lari celebra al Comtal 25 anys d'art i, també, d'ofici perquè la bona màgia demana assajos, pensar la presentació, l'ordre de les il·lusions… treballar-la. Al Comtal, per exemple, s'ha fet una feina excel·lent en la banda sonora. El seu espectacle antològic recull 25 jocs del seu repertori, alguns de repensats. No és una cronologia. Aquí, al marge de la seva anyada, Lari els presenta madurats, perfectes. Hi ha una generosa ració de grans efectes, fins i tot massa, però també deixa espai per a jocs més petitons, també sorprenents i fins i tot més emotius. Lari juga amb aquesta alternança, i amb una ironia afectuosa li dona el mateix valor comptable a un joc de gran aparell que al diminut efecte de treure un mocador d'una mà nua. Aquest últim, com explica des de l'escenari, també compta per sumar-ne 25. No sé si també hi compta el joc amb una petita bola que, entabanat pels seus bons auxiliars que li embenen els ulls, deixa el truc a la vista del públic. Amant de prendre el pèl amb elegància –practica un humor amb empatia–, Lari també se'l pren a si mateix.

Una xifra, 25, a la qual s'arriba amb el públic havent gaudit visiblement d'una hora i mitja de màgia. El dia de l'estrena, Lari va fer un homenatge a l'actriu Meritxell Huertas, que va ser la seva partenaire a l'inici, i a Joan Gimeno, amb qui va coincidir fa anys a El Llantiol, un local singular. Tots dos eren a la platea. I va acabar l'espectacle amb un elogi a la llufa, una figureta que es penja a algú altre per riure però que, al mateix temps, és el dibuix d'una persona. Una combinació, dedicada al seu públic, que resumeix la poètica de Lari.

L'espectacle es presenta en un escenari buit, envoltat de cortinatges que remeten a espectacles anteriors del mateix Lari. Uns cortinatges que, al final, es despengen fins a terra i deixen a la vista la tramoia. Potser és una al·lusió a la idea que té el mag de fer que el seu proper espectacle no s'assembli als que ha fet. Està barrinant sobre el concepte de "màgia contemporània". Ja ho veurem. En tot cas, l'espectacle del Comtal és un magnífic regal d'aniversari.