Depeche Mode posa tot el Sant Jordi a ballar

Depeche Mode van omplir el Sant Jordi la nit de dijous en una època en la qual tothom coincideix que la incertesa generalitzada està buidant platees, vagi això per davant. I van posar a ballar les 16.000 ànimes, més de 50 anys que de 20, que aquesta freda nit es van apropar amb ganes a la muntanya de Montjuïc. Ganes, moltes, que ja es van manifestar en el primer tema de la vetllada: la recent Going Backwards va posar dempeus el personal mentre Dave Grahan, a manera de clàssica rock star, començava les seves nervioses carreres per tot l'ample de l'escenari i de la passarel·la puntuada en tons vermells i blaus que s'endinsava entre el públic.

La vetllada s'havia obert curiosament amb un enregistrament dels Beatles, Revolution, sonant en plena foscor abans que el trio d'Essex, convertit en quintet sobre la tarima, ocupés els seus llocs en un escenari pràcticament buit en el qual només destacava una enorme pantalla, al darrera. I, ja d'entrada, baixant des d'amunt de l'entarimat, braços en creu entre coloristes projeccions, Grahan, armilla negra i vermella sobre els seus abundants tatuatges, es va llançar a conquistar un públic ja conquistat per endavant.

Després de l'aclaparant ritme inicial va fer l'efecte que tot seria un camí de roses però durant la primera hora als d'Essex els va costar mantenir el ritme. La causa van ser les noves cançons que el públic rebia amb extrema fredor. Per sort, no moltes, només tres a pesar que la gira porta el títol de l'últim plàstic: Global Spirit Tour. I, atenció a la dada, tampoc va aparèixer cap tema dels seus dos discos anteriors, Delta Machine i Sounds of the Universe.

Tot va canviar en la llarga recta final en la qual es van anar encadenant una sèrie de dianes segures basades en el seu repertori dels vuitanta i, sobretot, dels noranta. Es van encendre les llums de centenars de mòbils i el públic va agitar els braços i ja no va deixar de ballar, encara que era difícil per l'aglomeració. I milers de veus van cantar totes les tornades. En molts moments Grahan es va limitar a apuntar amb el seu micro cap al personal que va cantar per ell molts fragments sobre un ritme tan contundent com contagiós.

Martin Gore, autor de la majoria de les cançons de la banda, va tenir el seu moment acústic cantant Sister of Night però va ser l'encadenat final —una altra hora llarga incloent-hi In your room, Everything Counts, Policy of Truth, Enjoy the silence— el que va demostrar que Depeche Mode i, sobretot, el seu cantant Dave Grahan tenen corda escènica per a estona sempre que centrin les seves actuacions, això sí, en aquest passat no gaire llunyà que per a ells, sens dubte, va ser millor.

Never Let Em Down Again, amb el seu ritme pertorbador, va ser l'apoteòsic final que va donar pas a una llarga tanda de bisos iniciada, com per trencar imatge, per Gore substituint Grahan com a vocalista i, immediatament després, tornant descaradament als temes de fa dues i tres dècades. Walking in my shoes, A question of Time i Personal Jesus van marcar la bogeria final del personal que les va cantar a ple pulmó.