Toti Soler: “Estem pràcticament sense cultura ni ganes de tenir-la”

No caldria buscar excuses per parlar amb Toti Soler, un dels pilars més sòlids sobre els quals s’ha assentat bona part de la música catalana actual, molt especialment la Cançó. No caldria, però hi ha aquesta excusa: el guitarrista, compositor i cantant maresmenc (Vilassar de Dalt, 1949) acaba de publicar nou disc: Twins (Satélite K), el 35è en el seu compte personal (sense comptar un altre mig centenar de col·laboracions), amb temes nous i alguna revisió de material antic.

Pregunta. Hem passejat per Ciutat Vella a la recerca d’una bona localització per fer les fotografies i no sembla trobar-se a gust en aquest ambient barceloní.

Resposta. Ja no és el meu. Des de fa divuit anys visc en un poble de pagès, Palau Sator. Entre setmana solament veus algun tractor. La vida és molt tranquil·la, molt silenci, i m’agrada. Soc més aviat solitari, no m’ha agradat mai la vida social, encara que també l’he fet quan era més jove, l’època de Zeleste, nits de bars... Ara ja fa bastants anys que visc sol.

P. Com a artista no necessita l’enrenou i l’intercanvi d’informació de la gran ciutat?

R. Barcelona m’interessa solament per veure els fills i els nets o una pel·lícula o un concert concrets. Necessito la tranquil·litat per a tot, la necessito per a mi. La ciutat em cansa molt, en tres dies acabo destrossat. Necessito tranquil·litat, encara que no tinc una rutina de treball. Soc totalment anàrquic. Faig el que em ve de gust en el moment que em ve de gust. I això és un luxe extraordinari.

P. A Twins barreja material dels seus primers anys amb coses més recents, i la seva guitarra comparteix protagonisme amb veus com les de Gemma Humet o Joan Massotkleiner.

R. Agafo coses de qualsevol època. Vaig gravant coses a casa meva, vaig acumulant i, de sobte, faig un disc. No gravo pensant en un disc en concret, gravo i ja sortirà quan li toqui. Fer un disc és dir que encara soc aquí i, a la vegada, treure’m de sobre alguns temes dels quals ja no m’hauré de preocupar més.

P. Una manera de treballar bastant allunyada de les normes habituals de la indústria discogràfica.

R. Ja fa molts anys que estic fora de la indústria! L’època dels Pic-Nic [1967-1968]em va servir per descobrir el que no volia fer. Vaig veure la banalitat, la falsedat del món comercial. Després també vaig estar en conjunts comercials per guanyar-me la vida i fent publicitat en estudis, però a poc a poc vas construint la teva història i et vas allunyant. Jo dic, i no parlo de política, que la independència comporta solitud. Deia Leo Ferrer que un artista està condemnat a estar sol, i jo ho he comprovat amb el pas dels anys. Aquesta solitud m’enriqueix, encara que, de vegades, hi hagi una mica massa solitud, però ho compenso amb els concerts i els viatges.

P. Es pot viure al marge de la indústria?

R. Es pot malviure, sobreviure. Fa un any el director del Liceu deia que aquest teatre no existiria si no fos per les subvencions. Podríem dir el mateix de les orquestres simfòniques, i els músics de jazz estan cobrant unes autèntiques misèries. I els que no formem part de cap gremi, com és el meu cas, ni existim. Els músics que intenten fer coses diferents no existeixen. En els mitjans un 99% és música mastegada, americana o americanitzada, xumba-xumba, tota l’estona. És una batalla perdudíssima. Com que tot el dia sentim aquestes coses, la gent es pensa que la nostra música és aquesta: el pop i el rock. Si els responsables culturals no han fet els deures en aquest sentit, els seus còmplices als mitjans encara menys.

P. Què es podria fer o haver fet?

R. La feina és molt dura, s’hauria de començar des del principi. Com han fet els francesos amb la quota de mínims als mitjans de comunicació.

P. Aquí ja es va intentar sense èxit...

R. La iniciativa va tenir molts enemics. A mi també m’agrada la música americana, però estem matant la cultura mediterrània. Quan era adolescent, a la ràdio se sentien cançons italianes, franceses o gregues. Ara no. S’ha perdut la curiositat, ja no hi ha interès. Tenim un problema.

P. Si ara el nomenessin conseller de Cultura, què és el primer que faria?

R. Sortir corrent! No soc persona per planificar, ni per organitzar. Jo soc músic.

P. Però té opinió. Què s’ha fet malament?

R. Oblidar completament la nostra història. No hi ha memòria històrica artística. Als vuitanta hi va haver un desastre i va desaparèixer tot. Recordo que el 1976 vam presentar el disc d’Ovidi Montllor dedicat a Salvat-Papasseit i vam estar dues setmanes omplint el Poliorama, dues setmanes per a un disc de poesia! Ara això és impensable. Hi ha hagut desgana i, fins i tot, s’ha anat a la contra. Ens van matar a tots, va desaparèixer Zeleste, va desaparèixer la Cançó... De sobte, tot allò no existeix. Què ha passat? A França domina també la cançó comercial, però tenen un gran respecte per la seva chanson tradicional. Estem en una societat que pràcticament no té cultura, ni ganes de tenir-la, i això és molt greu. D’aquesta manera podrem evolucionar molt poc.

P. Tal com estan les coses, com veu el futur?

R. Si puc sobreviure amb la meva música, és com una mena de miracle. Si això es manté així jo ja dono les gràcies. Potser si em toqués la loteria i Woody Allen posés una peça meva en una pel·lícula... però com que la loteria no acostuma a tocar, el que toca és sobreviure i sentir-me feliç. Tinc 68 anys i em trobo bé, segueixo component, encara tinc energia.

P. Parli’ns d’aquests projectes.

R. Ja estic preparant el pròxim disc, fins i tot tinc massa temes. Encara que no m’agraden els arranjaments complicats, també estic preparant un projecte amb Maurici Villavecchia per a orquestra. Maurici ha orquestrat algunes coses meves i la veritat és que sonen molt més bé amb orquestra que amb guitarra.

P. En aquest últim disc recupera la cançó d’Ovidi Montllor Perquè vull. Què significa cantar en aquests moments una cançó com aquesta?

R. No és cap posicionament. Quan actuo amb Gemma Humet sempre fem un homenatge a l’Ovidi, però si la canto és perquè estic d’acord amb el que diu. Vaig compartir 25 anys de vida i escenaris amb l’Ovidi, i crec molt en el que diu en les seves cançons, va ser un valent que deia les coses molt clares amb un llenguatge molt directe, molt planer. Tenia aquesta facilitat perquè, en venir d’un ambient molt humil, parlava a la gent normal des d’un punt de vista molt humil. No anava per camins intel·lectuals com uns altres. Fa 40 anys l’Ovidi deia coses que són de total actualitat, llavors ja era així i no ha canviat res, en tot cas estem pitjor. L’Ovidi és un artista d’una actualitat tremenda, però s’ha oblidat el seu nom per pura desinformació. Es deixa de parlar d’una determinada persona i aquesta persona desapareix. Cantem les seves cançons en directe i la gent reacciona. L’Ovidi estaria encantat que cantéssim les seves cançons, però no que segueixin sent d’actualitat. De la situació actual no estaria content, ningú pot estar-ho. És angoixant. Un es pregunta moltes coses, i és un patiment que no hi ha dret. Veurem per on petarà. No en tinc ni idea. Tant de bo tot agafi un camí més favorable. Sempre hem estat un país amb vocació europea i ara tenim dubtes de si volem estar a Europa. És clar que el comportament de la Unió Europea és també molt decebedor. Quina classe d’Unió volem construir? O el que és el mateix, quina classe de societat volem construir al món? Cada dia hi ha centenars de tertúlies, però jo prefereixo callar i fer música.

P. Hem deixat per al final el que tal vegada era el principi de tot: Johann Sebastian Bach.

R. És el músic més gran de la història d’Occident. Jo segueixo tocant la seva música, és més, estic gravant a poc a poc amb la idea de fer un disc. Des que vaig començar a estudiar guitarra sempre vaig dir que gravaria un disc de Bach. Fa més de 50 anys que ho dic! Abans d’un concert em passo tota l’estona tocant Bach, t’ajuda a netejar, a posar els dits ben posats, t’endreça, et dona una concentració sensacional, i després, al seu costat, la meva música sembla fàcil. Bach no va compondre per a guitarra, però es pot tocar amb qualsevol instrument, tot i que les coses de teclat és impossible tocar-les amb una guitarra. Tinc molta enveja dels pianistes que ho poden fer. Això sí, la guitarra té alguna cosa que no tenen la resta d’instruments: el so de les entranyes, aquella cosa estripada que és única.