Elton John omple el Sant Jordi de records i ganes de passar-s’ho bé

Elton John va tornar a Barcelona i va arrasar al Sant Jordi compartint un grapat de records en forma de cançó amb un públic bolcat com molt poques vegades s'ha vist a la ciutat. I encara més tenint en compte que no es tractava d'un concert per a fans de quinze anyets, sinó per a matrimonis granadets que no se solen deixar anar per qualsevol cosa (probablement més per por del que dirien els seus fills o els seus nets que per falta de ganes).

La del diumenge va ser una nit de música trepidant, però el més important va ser que l'aristòcrata britànic ho va omplir tot de bones vibracions i bon humor i va fer venir a tots els presents una ganes irrefrenables de passar-s’ho bé. Encara queden ganes de passar-s’ho bé a Barcelona i el públic que finalment va omplir el poliesportiu olímpic (tothom: platea i graderies) es va passar més de la meitat del concert dret intentant ballar entre les fileres de cadires. Van sobrar les cadires a la pista, però, almenys aquest cop, la seguretat no va ser excessivament estricta i van deixa que el públic s'acostés fins al mateix escenari (Elton John va acabar signant autògrafs als seguidors que estaven atapeïts a la primera fila).

Al matí encara quedaven entrades per al concert. Fins i tot a Internet va començar una revenda a 700 euros la butaca, sense cap èxit segurament. Al final el poliesportiu es va acabar omplint, unes quinze mil persones que, sens dubte, en van sortir amb una bona dosi d'optimisme per recarregar les seves bateries internes.

Contràriament a l'extravagància que sembla envoltar la figura de sir Elton, la seva presència a Barcelona va ser eminentment musical sense innecessaris focs d'artifici, amb un grapat de cançons com les que duia al piano no calia. Un petit escenari sense ornaments, dues pantalles laterals no descomunals i un panell posterior de leds que va projectar magnífiques però discretes imatges. Tot es va centrar en la música, en el contundent toc pianístic del britànic i una veu que, si bé ha minvat amb el pas del temps (n’acaba de fer setanta), continua sent rotunda i impactant.

Lluint una levita negra de lluentons amb brodats monàrquics i envoltat per cinc eficaços músics (dos dels quals, el bateria Nigel Olson i el guitarrista Davey Johnstone, fa més de quatre dècades que l’acompanyen), Elton John va arrencar amb una declaració d'intencions tant pel seu contingut, The bitch is back, com pel seu embolcall: rock and roll pur i directe que va començar a aixecar els ànims de tots els presents. I així va continuar durant gairebé dues hores i mitja.

La gira du el nom del seu últim disc d'estudi, Wondertul crazy night, però només en va tocar dos temes. La resta va ser un encadenat de grans èxits, la majoria de la dècada dels setanta. Sir Elton es va posar reivindicatiu cantant I want love i seriós per recordar George Michael, però la resta de la vetllada va repartir ritme a dojo.

Encara no havíem arribat a la meitat del concert quan una versió exuberant de Levon (un tema del 71) va desfermar l’embogiment del personal. I ja no va decaure: Rocket man, Your song, Sad songs, I´m still standing, Crocodrile rock, Don’t let the sun go down on me i Saturday night’s alright for fighting van marcar una llarguíssima i irrefrenable recta final que va desembocar, no podia ser d'una altra manera, en una versió íntima i propera, tot sol amb el seu piano, de Candle in the wind.

I al final, tothom content. Elton John és a punt d'acabar aquesta gira (a la carretera des del febrer de l'any passat: 135 concerts) i passarà un mes al Caesar’s Palace de Las vegas. Esperem que als espectadors barcelonins aquesta dutxa de ritme desenfadat i bon rotllo ens duri prou per afrontar el Nadal que ens espera.