Pluja d'èxits, nit plàcida

Per al públic present, bona part del qual granadet, la nit va ser perfecta. Cap sorpresa a l'horitzó i totes les certeses a favor: el cor podia palpitar sense cap sobresalt. Cançoner mil vegades taral·lejat a la dutxa o escoltat al cotxe o a casa desfilant per l'escenari amb la mateixa certitud que en ploure cau aigua. Degoteig d'himnes tocats amb solvència i sense el concurs d'efectes visuals més enllà d'una modesta pantalla que de tant en tant il·luminava algun motiu no especialment original. No calia, la levita de l'Elton escopia prou espurnejos com per entonar tot l'espectacle, que d'altra banda es fonamentava en un repertori infal·lible amb què l'Elton es va homenatjar a si mateix i va fer-se fort davant dels fidels, tots ells còmodament asseguts.

Malgrat l'abast de les cançons i potser a causa de la prudència a l'hora d'exhibir les emocions que impliquen els anys, el personal va entrar a poc a poc en el concert, sense gaires guirigalls o demostracions d'alegries esbojarrades.

Sí, en el solo de piano de Levon es van desfermar aplaudiments, i algun crit més aviat juvenil en iniciar-se Tiny Dancer i altres udolets després de l'entrada al piano que va arrencar la musculosa versió de Rocket Man, però gens escruixidor. Aplaudir sense despentinar-se va ser la pauta de la nit, i això que l'Elton, que lògicament no aconseguia els tons d'abans, es va esgargamellar amb una professionalitat notable forçant les cordes vocals per enfilar una embranzida que en bona mesura va mantenir durant tota la vetllada. No per això el públic va deixar els seients per posar-se dempeus fins que no va ser absolutament imprescindible. Els anys són els anys i les emocions es viuen millor… assegut. I en aquest ambient tranquil de joia interior va passar el concert. No va ser emocionant més enllà del mer reconeixement dels èxits, no hi va haver sortides del guió i va passar tot allò que estava previst. El vertigen és per als nanos, que no eren ni projecte quan Elton ja es posava mitja perruca.