Catalunya afronta el seu futur en una campanya tan atípica com decisiva

Dilluns a mitjanit comença la campanya electoral més decisiva i atípica a Catalunya des de la restitució de la democràcia. S'arriba aquí després que el president Mariano Rajoy intervingués la Generalitat sota l'empara constitucional i avancés els comicis després de la declaració unilateral d'independència. Els sobiranistes fan una altra lectura: és un plebiscit contra el Govern i un aval a la seva aposta. El secessionisme arriba dividit i amb candidats fugits de la justícia. El constitucionalisme tampoc aclareix com serà el 22-D. I l'empat que dibuixen les enquestes deixa com a àrbitre el partit d'Ada Colau.

Cada cita electoral és un món, però la del 21-D té característiques que la fan atípica. La seva convocatòria, per començar, va ser sui generis. La potestat legal per dissoldre el Parlament és del president. Amb l'aplicació del 155 de la Constitució i el cessament del Govern de Carles Puigdemont, Rajoy va recuperar la competència. I va sorprendre utilitzant-la més ràpid de l'esperat. Es votarà un dijous, laborable i quatre dies abans de la Nit de Nadal.

Totes les formacions coincideixen que no són uns comicis normals, encara que difereixen en l'accent que li donen a aquest qualificatiu. Esquerra Republicana, el Partit Demòcrata Català (PDeCAT) i la CUP han insistit cada dia de precampanya en què es tracta d'un avançament electoral “il·legítim i il·legal” perquè només reconeixen com a legítim al Govern cessat. Malgrat això, no van dubtar a concórrer-hi des del minut u. La número dos d'ERC, Marta Rovira, argumenta que l'única legitimitat dels comicis l'atorga el fet que l'independentisme hi participi.

Fins i tot Xavier García Albiol, el candidat del PP a la Generalitat, va expressar la seva sorpresa per la rapidesa en la convocatòria. El popular va assegurar que preferia que la votació arribés sis mesos després, temps en el qual el Govern central podria fer canvis en camps com l'educació o els mitjans de comunicació públics catalans, aprofitant l'article 155. Inés Arrimadas, la candidata de Ciutadans, va assegurar ahir que “queden 20 dies perquè acabi el procés”.

Però per a l'expresident Carles Puigdemont, que està a l'espera que la justícia belga decideixi sobre la seva extradició, aquestes eleccions són “una segona volta” del referèndum il·legal de l'1 d'octubre. En aquesta jornada l'independentisme va recollir 2,2 milions de vots, en una consulta sense garanties electorals. I en aquests resultats s'escuda la llista de l'expresident, Junts per Catalunya, que reclama “una altra victòria històrica per fer de la via pacífica i democràtica l'únic camí per avançar”. El plantejament de l'independentisme és guanyar la partida a Rajoy amb les seves pròpies regles de joc.

Cada vot comptarà. Tant és així que el portaveu d'ERC, Sergi Sabrià, va escalfar la precampanya en sembrar dubtes, sense mostrar proves, sobre la neteja de l'escrutini del 21-D. El seu partit, va explicar, reforçarà el recompte paral·lel que acostumen a fer les formacions en les nits electorals per evitar una tupinada. El bloc constitucionalista i el Govern central se li van tirar al coll.

El possible alliberament dels vuit exconsellers, ara a la presó preventiva per decisió de l'Audiència Nacional —set d'ells candidats— o dels líders de l'ANC i Òmnium Cultural, no retornarà la normalitat a una campanya on altres candidats estan fugits de la justícia. La intervenció ahir per vídeo de Puigdemont, en un acte a Girona, va ser un exemple de la telecampanya que es viurà a Catalunya. En ocasions, l'absència d'un candidat el fa més present. I en això s'esforça diàriament l'expresident .

Guanyar en escons i vots

La crispació de la precampanya s'ha fet evident en les queixes d'alguns partits. Des de les juntes electorals provincials expliquen que han rebut diversos escrits del PP, Ciutadans, el PSC i Societat Civil Catalana sobre possibles atacs a la neutralitat dels comicis. El PP a Barcelona, per exemple, es va queixar que l'Ajuntament autoritzés que algunes fonts públiques s'il·luminin de groc en solidaritat amb els empresonats. De la seva banda, el defensor del poble català, Rafael Ribó, va criticar divendres a la Junta Electoral central pel que considera l'excés de “prohibicions a les quals s'ha sotmès a expressions democràtiques i transparents”.

Les enquestes no mostren un 22-D molt diferent de l'actual composició del Parlament. Tots dos blocs volen guanyar tant en escons com en vots i així poder fer una lectura inequívoca. No serà fàcil. El secessionisme és víctima del seu discurs maximalista del passat. Ja va posar tota la carn a la graella en les passades autonòmiques, el 27 de setembre del 2015. Sota l'eslògan El vot de la teva vida, Junts pel Sí (Convergència més ERC) va recollir 1.628.714 vots, gairebé el 40% del total. Ara arriba dividit en tres candidatures. Aquesta vegada no hi ha hagut possibilitat d'una llista conjunta. Els republicans per primera vegada tenen possibilitats reals de liderar la Generalitat i volen cuidar el seu discurs per aconseguir la victòria, i evitar treure mèrits a la figura de Puigdemont. La CUP no vol saber res del PDeCAT, que ha acabat diluït dins d'una llista d'independents confeccionada per l'expresident.

La participació en les eleccions del 2015 va ser de 77,4%, la més alta en uns comicis catalans. Els partits expliquen que les possibilitats de transvasament entre tots dos blocs és gairebé inexistent i la lluita s'enfoca entre similars. Fins i tot accepten que el millor aliat és el descoratjament dins de les hosts contràries abans que la pesca de nous seguidors.

Ciutadans —que els sondejos situen en el segon lloc— i el PP busquen un compromís clar del PSC amb el constitucionalisme i l'acusen de voler pactar amb els republicans. No obstant això, el partit que tindria la clau de l'acord, segons les enquestes, és Catalunya en Comú, la formació de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. L'últim sondeig de Metroscopia per a EL PAÍS diu que els vuit diputats que aconseguiria aquesta coalició d'esquerres seran fonamentals per investir un nou president català. Un independentisme que no vol fer-se mal entre les seves diferents formacions té en els comuns un comodí perfecte.