Passat i present d’Iceta

El primer secretari del PSC és un lector voraç, ha confessat que voldria ser llibreter i ha escrit uns quants assajos, però fins ara ningú havia publicat la seva biografia. El periodista Raúl Montilla n’ha fet la primera, a quatre mans amb l’interessat, i com a tal presenta els inconvenients d’una versió oficial sobre el passat i el present del polític que s’ha posat de moda, tot i que Miquel Iceta ja era socialista quan no existia el PSC. Abans del 1978, any de la creació del partit i amb només 17 anys, ja militava al Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, encara que la ciutadania de més enllà de l’Ebre el descobrí a l’inici de les autonòmiques de 2015, quan va arrencar a ballar al ritme de Queen i el Don’t stop me now.

El llibre relata la dilatada trajectòria de l’ara presidenciable socialista com a cuiner anònim de gairebé totes les salses on hi era el PSC. Es llegeix d’una tirada, l’estil és àgil i s’estructura en blocs i capítols breus que relaten amb diverses anècdotes el pas d’Iceta per la Moncloa, l’Ajuntament de Cornellà i el Parlament, abans d’aterrar, gairebé com sempre per casualitat, a la direcció del PSC. L’obra no grata en els episodis menys agradables de la vida orgànica que el van esquitxar, com ara la topada amb Carme Chacón quan aquesta li va imposar la seva llista a les generals de desembre del 2015. “Yo tenía muchas ganas de que Pere Navarro fuera diputado, también quería que estuviera Maurici Lucena, y ella en cambio no lo veía —sí entraron en aquella lista personas de la máxima confianza de Chacón, como José Zaragoza o Germán Rodríguez—. Estas cosas pasan en la vida”, confessa Iceta (pàg. 100). Amb la repetició de les eleccions Meritxell Batet va ser la candidata, però Navarro no va anar a les llistes. Per primer cop, el PSC deixava tirat un primer secretari en abandonar el càrrec.

ICETA. EL ESTRATEGA DEL PARTIDO SOCIALISTA

Raúl Montilla
Ediciones B
302 pàgines

16 / @ 5,49 euros

Iceta. El estratega del Partido Socialista oblida altres episodis importants en la història del PSC que no són aliens al seu líder actual. El més important, la ruptura personal i política entre el partit i Pasqual Maragall després de saber-se que tenia Alzheimer i volia repetir com a candidat a la Generalitat. O la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona el 2011, després de 32 anys al poder amb unes relacions sempre difícils entre el líder i la federació socialista de la ciutat. Tampoc s’esmenta el degoteig de baixes i desercions al grup parlamentari, quan Iceta el dirigia i quatre diputats van trencar la disciplina de vot al Parc de la Ciutadella.

El to de l’obra és molt de l’estil icetista: procurant molestar el mínim possible. Tot i així, no s’està de fer algun reconeixement públic dels seus adversaris interns. “En momentos de grandes decisiones, el Baix Llobregat no ha estado conmigo” (pàg. 128), diu, per desfer la creença que l’associa amb la federació del PSC més influent i que va apostar per Núria Parlon. Iceta ha crescut políticament amb José Zaragoza, l’omnipresent secretari d’organització del PSC durant una època, procedent d’aquella comarca, però el va tenir al davant a les primàries per liderar el PSC i després el PSOE. En els dos casos va perdre l’exdirigent. “Ahora se está reiventando como diputado”, diu Iceta de Zaragoza (pàg. 291) després d’admetre les seves qualitats polítiques i abans de revelar que “en la etapa de Gobierno de Montilla él tuvo algunos desencuentros”.

De qui va ser president de la Generalitat només té paraules d’elogi, encara que l’elaboració de l’Estatut els va distanciar en algun moment. El llibre no ho recull, però es deixen caure més que insinuacions sobre els delegats del sector catalanista del PSC que no van donar suport a Chacón al congrés de Sevilla, aquell que va perdre per 22 vots davant Alfredo Pérez Rubalcaba, autor de la frase pronunciada en un comitè federal del PSOE (“esto no lo arregla ni Miquel Iceta”) per referir-se al seu tarannà pactista. El llibre no esmenta tampoc les males relacions que van mantenir els dos en alguna etapa, tot i que ara tot són paraules mútues d’elogi quan coincideixen en públic i fins i tot quan l’Alfredo li presenta un llibre. No pas aquest, és clar.