El gran Vijande

Fernando Vijande era alt, guapo, elegant, educat i intel·ligent. També parlava idiomes, cosa estranya en aquells anys setanta a Espanya. Català que vivia a Madrid, va contribuir de manera fonamental a la modernització del galerisme a Espanya i al suport dels llavors joves talents, així com a la seva difusió internacional. Vijande, amb la seva sòcia la nord-americana Gloria Kirby, havia obert un antiquari, però l’escultor xilè Raúl Valdivieso el va convèncer per obrir una galeria d’art. Valdivieso va portar Claudio Bravo i el pintor Juan Giralt, que al seu torn va portar Gordillo, Darío Villalba i Alexanco. Ells van començar a suggerir altres noms d’artistes, mentre que els crítics vindrien després a connectar-lo amb figures llavors emergents dins de l’art espanyol. A mitjan anys setanta, Vijande va preguntar a qui això escriu quins artistes joves m’interessaven i si li podia acompanyar a veure’ls. Li vaig presentar Sergi Aguilar i vam viatjar a València a veure Carmen Calvo, Miquel Navarro i Jordi Teixidor. Era sorprenent que ja als tallers Vijande fos tan ràpid a decidir si l’artista li interessava o no. Tot era fàcil amb ell: l’educació, la discreció i la diplomàcia de què parla Margit Rowell en el catàleg d’aquesta mostra eren virtuts reals de qui, a més, pagava un sou mensual als seus artistes a canvi d’obra, la qual cosa els permetia viure del seu treball i fer-se, ell, una bona col·lecció.

Però abans d’això, la galeria Vandrés havia obert el 1971 i havia exposat la col·lectiva Eros i l’art actual a Espanya, censurada per la policia, que va arribar a retirar moltes obres i va donar un ressò mediàtic a la galeria. Alguns dels seus artistes els va exposar quatre o sis vegades, com ara Muntadas, Zush, Gordillo, Alexanco o Teixidor, entre d’altres, prova de la seva fidelitat i confiança en el seu art. Fins a 1981 la galeria es va dir Vandrés i era al carrer Don Ramón de la Cruz, 26; més tard es va anomenar Vijande i va tenir la seu en un garatge de Núñez de Balboa, 65. El gust de la galeria sorprèn avui per dos motius: pel seu eclecticisme, que el va fer exposar des del conceptual Muntadas fins a la figuració de Guillermo Pérez Villalta o Chema Cobo; des del minimalisme de Jordi Teixidor, de Bechtold o de Sergi Aguilar fins al simbolisme de Teresa Gancedo; des de la relectura de la pintura i l’escultura de Carmen Calvo i Miquel Navarro fins a l’hiperrealisme de Claudio Bravo o el neokitsch dels Costus, i també els més clàssics Ràfols-Casamada, Hernández-Pijuan o Guinovart, passant per la festa ritual de Miralda, anomenada Situació-Color, aquest cop a la residència barcelonina de Josep Suñol.

El segon motiu de sorpresa és el de la seva aposta internacional, mostrant Jannis Kounellis, Nino Longobardi, Charlotte Moorman o Allan Kaprow, Mappelthorpe i, sobretot, Andy Warhol, amb la presència de l’artista i de Pitita Ridruejo, de qui es va fer molt amic... (cal no perdre’s l’excel·lent crònica d’aquesta estada a càrrec de Rosa Maria Pereda, reproduïda en el catàleg de la mostra).

Encara que Vijande es deixava subjugar per les modes, cal dir que també les pescava al moment i que no va exposar mai, com passa sovint a Espanya, restes o obra menor d’artistes enormement famosos. També cal esmentar que la seva galeria no hauria estat la mateixa sense l’ajuda de tres dones: Marisa Torrent, primera codirectora de la galeria; Daniela Tilkin —que va suggerir una exposició-homenatge al Reina Sofia, que inexplicablement va declinar l’oferta— i la supermoderna Blanca Sánchez, durant molts anys ànima de la galeria.

Pel que fa a l’exposició de la Fundació Suñol, recorre tota aquesta història i mostra obres dels artistes, fins i tot d’alguns d’ells amb obres anteriors i d’altres de més recents. I encara que hi ha gustos personals i preferències inevitables, són de destacar les obres de Darío Villalba, que tant van impressionar als anys setanta, les teles de Guillermo Pérez Villalta o la de Joan Giralt —tan desconegudes a Barcelona—, les de Carmen Calvo —amb les seves acumulacions de segments de fang (per a quan una veritable retrospectiva de Carmen Calvo a Catalunya?)—, les de Miquel Navarro, Sergi Aguilar, Jordi Teixidor, Susana Solano... i dels que es van perdre una mica pel camí, com l’excel·lent pintor Xavier Franquesa.