Allò que podria haver estat

Ningú aguanta el seu propi arxiu. Sobretot quan el passat delata tot el que no ha pogut ser. Lament íntim d'activistes independentistes als qui els retornen les seves pròpies paraules com si fos una regurgitació. I davant del risc que, a diferència dels remugants, a ells se'ls ennueguin, per indigestes, algú els deu haver aconsellat iniciar un reconeixement del seu pecat com a venial per evitar que la Inquisició el castigui com a mortal. S'apropa el vent de les urnes i en coneixerem la intensitat real d'aquí a cinc setmanes. Llavors també sabrem si serà de llevant o de ponent. I, com que més val prevenir, no hi ha res millor que admetre per la via judicial o declarativa que res ha estat el que semblava, malgrat que tots els hem sentit dir reiteradament com volien que semblés el que ja sabien que no era. Un joc de paraules massa fàcil per a una situació excessivament greu.

Però més enllà del que alguns fan veure que ara descobreixen i d'altres insisteixen a condemnar, el més interessant serà saber quants ciutadans se sentiran afectats per l'engany, quants el perdonaran i quants ni tan sols s'immutaran. Els primers s'enfrontaran a un gran dilema. Orfes de referents i desconfiats davant de les noves promeses, hauran de buscar recer en formacions que tampoc els seduiran prou. Decideixin el que decideixin ho faran amb una pinça al nas. L'excusa dels segons seran les difícils condicions a les quals el Govern i el Parlament es van haver d'enfrontar, l'amenaça galopant, l'agressivitat de l'Estat i la seva violència, presenciada l'1 d'octubre. Els disgusta l'engany, és clar, però aplicaran l'alegria a la casa del pare pel pecador penedit si detecten que, efectivament, la contrició ha estat sentida i sincera. De moment estan atents a aquesta part de la catarsi creixent, però encara insuficient. La reacció dels últims ja la sabem, perquè és la dels irredempts: la defensa de la causa ho permet tot. Faran pinya i esperaran temps millors que, amb la victòria, ja són a tocar. Són els qui insisteixen en alternatives a la llista única avui inviable perquè no accepten que les raons de partit siguin més poderoses que les raons d'Estat. La seva lògica és tan implacable com la seva insistència contumaç. Sempre han estat els crèduls que retreien el pas enrere dels conversos.

Per tot això, l'independentisme s'enfrontarà electoralment a si mateix tant com als seus contraris, gràcies també a l'intercanvi de retrets, les mirades desconfiades i la seva èpica desgastada. Aquest temor és el que ha disparat interessadament els seus primers dubtes sobre la legitimitat de les eleccions en les quals paradoxalment participaran. Reconvertir en positius els resultats, si els són favorables, per descomptat, equivaldrà a recuperar més o menys forces depenent dels obligats pactes posteriors. En cas contrari, també n'intuïm el balanç, ja que a hores d'ara gairebé tot resulta previsible i gairebé res sorprenent.

Tampoc sorprèn, doncs, que Rajoy insisteixi a parlar d'una minoria silenciosa i silenciada quan tots sabem que el gran segment de la població que no es manifesta és perquè els disgusten uns i desconfien dels altres. Per l'ordre que vulguin. Confondre'ls amb catalans atemorits que no s'atreveixen a parlar en veu alta és una altra de les moltes inexactituds de la valoració espanyola del problema. Tantes com les del bloc secessionista, que tot ho capitalitza com a propi quan moltes posicions li són igualment alienes. La prova és la seva incapacitat treballada amb suor per eixamplar el que s'ha fet dir base social de l'independentisme i que s'ha demostrat que és una altra impotència. Entre altres coses perquè aquest fragment de la població segueix mantenint els seus dubtes raonables amb la mateixa insistència amb la qual els dos blocs esgrimeixen sentències categòriques.

És gairebé una alternativa obligada a tanta contundència. Una defensa de la seva llibertat infranquejable assetjada per tots dos. Una alternativa a la falsa obligació de triar entre els fantasmes de la unitat o de la divisió. Una acceptació de la democràcia com un punt de trobada entre raons divergents i una síntesi d'interessos contraposats. Una assimilació personal i intransferible del que va portar Claude Lefort a la seva reflexió més original, suggestiva i fecunda sobre el sistema més lliure, encara que també la més desfigurada i banalitzada de totes les que va aportar. Com es recorda al llibre La inquietud de la política, el 1981 el filòsof francès va sentenciar que “la democràcia alia dos principis aparentment contradictoris: el primer, que el poder emana del poble; el segon, que aquest poder no és de ningú”. Perquè, com que no existeix un autèntic espai de poder, aquest se situa en una zona simbòlicament buida. En resum, que ningú se la pot apropiar. La prova empírica l'ha aportat el procés. Tots dos contendents diuen que parlen en nom de la democràcia. Llavors, s'equivoquen?