Arbre a terra

La crisi catalana ofereix cada dia notícies noves, diferents i, gairebé sempre, sorprenents. L’última –o la penúltima– és la patètica cerca de companys de viatge per part del PDeCAT, sense que ningú vulgui acompanyar-lo. Sic transit gloria mundi. En aquest món la glòria és passatgera.

Ho diu la cançó: “Y tú que te creías el rey de todo el mundo, y tú que nunca fuiste capaz de perdonar, y cruel y despiadado de todos te reías, hoy imploras cariño aunque sea por piedad …”. No, no hi ha hagut pietat amb l’antiga Convergència, ningú li ha donat afecte, així de dura és la vida, així d’injusta. Ja no serveixen aquelles fuetades que abans feien furor: “Ara convé una llista de país”. La pronunciava Jordi Pujol i tots, al temple, assentien religiosament: “Sí, a Catalunya li convé una llista de país. Ora pro nobis”. Ara ja no convencen ningú. Fallaste, corazón.

Eren temps en què Convergència era Catalunya i Catalunya era Jordi Pujol. Anaves a Madrid i et deien: “Quin gran home d’Estat és Pujol, quina sort que teniu!”. Jo sempre puntualitzava: “Quin gran destructor de l’Estat, deus voler dir!”. No m'entenien. Des del 1980, i especialment des del 1984, fins al 1996, Pujol va oficiar de Pare Superior amb una autoritat indubtable.

L’establishment català, això que també acostuma a anomenar-se societat civil, aquest entramat de velles classes altes en decadència, juntament amb nous empresaris dinàmics, personatges de la cultura local, socialistes històrics, gent del Liceu i del Palau, cacics comarcals, editors i periodistes, fins i tots els sindicats… tots obeïen els mandats del cap. Amb una mirada, un gest, Pujol els posava al seu lloc. El primer que el va desafiar va ser Vidal-Quadras i el van fulminar. Va ser Madrid, és més, Aznar… El patró no perdonava, ni tan sols oblidava. També manava a Madrid. Era gran, aquella Convergència.

A partir del 1996, quan el PP el va necessitar per governar, les seves forces van començar a flaquejar. Una cosa era tenir paciència fins a arribar a la independència, una altra era pactar amb l’enemic mortal: faltava poc perquè es complissin 300 anys de submissió a Espanya, aquesta angoixa insuportable. Els vots van començar a transvasar-se lentament cap a ERC. Per a alguns impacients, Carod Rovira –el recordeu?– inspirava més confiança.

Maragall es va voler aprofitar de la situació i va aconseguir pactar amb Carod per desplaçar Convergència, llavors dirigida pel successor, Artur Mas, un bon noi. I aquí va començar la pugna: Qui és més nacionalista, Convergència o Esquerra? Digue’m-ho, mirallet màgic. És, més o menys, el 2003. En una jugada maquiavèl·lica dels republicans, per allà hi havia també Puigcercós pactant amb Iceta, inesperadament es forma el primer govern tripartit amb un sol objectiu: aprovar un nou Estatut.

Amb ERC es podien pactar moltes coses, per exemple, polítiques de sanitat, d’habitatge, d’obres públiques… però pretendre pactar un nou Estatut amb un partit que és declaradament independentista, partidari d’una Constitució catalana perquè, com s’ha vist al final, considera que la sobirania rau en el poble de Catalunya i no en el d’Espanya, és, com a mínim, arriscat i, com a màxim, letal. Per al PSC ha estat això segon.

Però també ho ha estat per a Convergència, que tot i que va tornar al Govern a finals del 2010, comprovada ja la ineficàcia del tripartit, es va haver de rendir el 2012 a la subtil estratègia republicana del mirallet màgic, ara amb la pregunta: Qui és més independentista, Convergència o Esquerra? Mas va tornar a caure en el parany i no només en el parany, sinó també en els seus braços, en els de Junqueras. En aquests últims cinc anys, i a partir del 2015 amb l’ajuda de la CUP, Esquerra ha passat a convertir-se en el centre, en el pal de paller, i s’ha cruspit Convergència. Literalment.

De Pujol a Puigdemont: la qualitat també importa. Imagineu-vos Jordi Pujol passejant tristament per Brussel·les, amb l’única companyia d’alguns dels seus antics consellers, sense cap autoritat que els rebi, ni de Bèlgica ni de la Unió Europea, excepte un jutge que li mana declarar per veure en quin moment decideix extradir-lo a Espanya, no a Catalunya sinó a Espanya? Doncs bé, aquest català errant, abandonat, sembla que serà el candidat del PDeCAT a la presidència de Catalunya. De l’arbre a terra, tots en fan guerra.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.