Deseu per sempre més les estelades

L’estelada és la bandera de la malastrugança. En la versió burgesa blava o en la versió socialista roja, és l’ensenya de les derrotes catalanes. Allà on hi ha estelades s’oloren batalles perdudes. El president Companys la va fer retirar del Palau de la Generalitat durant el Fets d’Octubre, però no hi va haver res a fer. Ja havia sortit, tothom l’havia vist i encara que la república proclamada volia ser federal i espanyola, aquella feta, en realitat malifeta, va convertir-se en una fita separatista i una derrota catalana.

L’estelada en les seves diferents versions és una bandera imaginada per dividir i separar. Voldria ser la bandera d’un combat contra l’enemic exterior, l’invasor, l’ocupant, el colonitzador, però acaba sent la bandera de la discòrdia entre catalans. No en podia trobar altra de millor el Procés, màquina política de trinxar, que va començar pels partits, va seguir per les institucions i ha acabat per les amistats i les famílies. Per cert, ara trinxa als seus dirigents, que pagaran molt car haver-se aventurat a alçar-la per a no res.

L’ex president Puigdemont l’ha portat també a la mateixa capital europea, amb una explícita vocació de trinxar les relacions entre Espanya i els seus socis europeus, i la seguretat de que si això succeís, també faria malbé les mateixes institucions de la UE. ¡Ai dels europeus si es deixessin embadalir per les estelades!

Aquesta mena de Govern fantasmagòric a l’exili o en itinerància pretén presentar-se com un exemple de responsabilitat i d’esperit pacífic, quan es exactament el contrari. Son la guilla que no pot haver els raïms i diu que són verds. Puigdemont i els seus van especular amb llençar la gent al carrer per bloquejar les institucions i impedir així l’aplicació de l’article 155, però quan van veure que Rajoy només volia eleccions es van adonar de que la gent no els seguiria. Amb l’altivesa de qui se sent obeït per les masses ara ens diuen que per responsabilitat i pacifisme no han volgut llençar al poble català a la violència.

L’estelada ha deixat de produir l’efecte encantador que tenia fins ara. Quan la quimera es desfà també deixa de ser atractiu el símbol que l’encarna. En front de la senyera, la neta, clara i vibrant quadribarrada, aquesta bandera de ressonàncies revolucionàries i soviètiques és el símbol de la decepció, del desengany, i per tant també de les il·lusions sense fonament, de les grans mentides del Procés, d’aquell ridícul que el president Tarradellas ens tenia prohibit, i finalment d’una mala sort volguda i buscada amb tossuderia.

Deseu les estelades i no les tragueu mai més. Si heu de lluir banderes que siguin les senyeres les que signifiquin les úniques victòries catalanistes certes, que són les que ens han donat la unitat i el realisme, el pactisme i el possibilisme, la democràcia i la prosperitat, l’autogovern a Catalunya i la responsabilitat en la governació espanyola. No hi ha res del que s’hagi aconseguit en el segle i mig de catalanisme que no sigui fill de la senyera, mentre que de l’estelada només n’hem tret disgustos i desgràcies, morts fins i tot.

Per què hauríem d’inventar una bandera d’enfrontament quan en tenim una de més gran, que és de pau i d’aliança, i ens agermana amb Aragó, València, les Illes i fins i tot més enllà, i ens vincula amb la vermella i groga de les Espanyes sorgida dels mateixos colors i de la mateixa passió de convivència i fraternitat?