Triomf del casual

A la primera pàgina de L’assassí que estimava els llibres ja hi apareix el primer mort de la novel·la, Guillem Gual, crític de llibres que s’ha guanyat infinites enemistats a causa del peculiar concepte que té de l’ofici: a partir d’algun dels errors que localitza en una traducció, elabora un saberut discurs per dubtar de la competència professional de l’artífex de la desgraciada tria verbal; i així reacciona quan llegeix un llibre de Saul Bellow i topa amb el nyap que busca: “Empar Forner ha estat una traductora heroica d’una novel·la indomable. Malauradament alguna vegada es distrau, i fa que el personatge matiner desdejuni improbablement ‘Anelles de ceba i vi de Nova Escòcia’ en lloc de pa de ceba (onion rolls) i salmó fumat (Nova Scotia), tan comuns en els restaurants jueus de Nova York...”. Cent pàgines després, Martí Domínguez (Madrid, 1966) fa que aparegui a la novel·la el segon cadàver, aquesta vegada un reconegut filòsof i activista social, Joan Francesc Escrivà, traductor de Paul Feyerabend, en alguna ocasió víctima també de l’obsessiva exigència de Guillem Gual. Tant l’un com l’altre han sigut assassinats, i s’ha de suposar que Tena i Espinosa, els dos policies que investiguen els casos, no van desencaminats en relacionar-los: un duia a sobre un llibre de De Quincey, L’assassinat entès com una de les belles arts, i l’altre un de Sartre, Defensa dels intel·lectuals.

A L’assassí que estimava els llibres s’ha d’aclarir un misteri, però el lector que esperi una novel·la de gènere convencional s’endurà el disgust de trobar que és ben cert el que diu la veu narradora al final del llibre sobre la situació dels investigadors: “Cap d’ells sabia què buscava, ni per on iniciar la investigació. I les noves perquisicions no dugueren enlloc”. El lector que busca la satisfacció dels relats policials de seguida arribarà a la conclusió que la novel·la és confusa, informe i caòtica, poc refinada i sense gaire harmonia: pot pensar que Domínguez s’ha empeltat de la poca eficàcia dels seus policies. El llibre, en canvi, pot agradar al que apreciï que un relat es deixi endur pels camins de l’atzar i per les “filigranes de les coincidències”; al que li plagui trobar enmig d’una novel·la discussions literàries i el retrat de les pulsions i els dogmatismes que sacsegen el món minúscul dels escriptors i de la universitat; i, en fi, al que cregui que, segons deia Sartre, “l’intel·lectual és algú que es fica on no el demanen”. És probable que a aquests lectors els sembli que els sobri el que es concedeix als altres: un dels hàndicaps de la novel·la és que Domínguez no aconsegueix lligar de manera imprescindible tots els vectors.

L’ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Martí Domínguez
Proa
320 pàgines
18,50 / @11,99 euros

Més que novel·la policial, doncs, L’assassí... és la història d’unes famílies valencianes, de diferents estrats socials, i la relació que tenen amb la cultura els progenitors i els seus fills: hi ha la família conservadora que viu a l’eixample i que s’ha enriquit amb l’especulació immobiliària; hi ha el matrimoni progre, lectora ella de literatura nord-americana i ell encara de Derrida i d’Adorno; hi ha la família arrelada a l’horta; hi ha els representants de la gauche divine a la valenciana manera; i hi ha les famílies dels dos policies, alienes a cap manifestació cultural. L’habilitat de Domínguez rau en la intricada xarxa de relacions que s’estableix entre ells, com si fos un sofisticat quadre de costums. Més que una novel·la costumista, L’assassí... ve a ser una defensa de la lectura, que tothom fa amb ímpetu exacerbat. I més que això, és una denúncia de la deserció de la cultura de la burgesia, de la vanitat dels creadors, de la frivolitat erudita dels estudiosos, una novel·la que vol demostrar una tesi massa evidentment.