Alfonso Dastis, sociolingüista postveritable

He escoltat amb atenció les declaracions d’Alfonso Dastis, el loquaç i poliglot (l’he sentit desenrotllar-se amb notable desimboltura tant en francès com en anglès) ministre d’Exteriors, que va dir sense despentinar-se gaire (i això de no despentinar-se no és figurat, cal admetre que llueix una tofa envejable) que a Catalunya no es podia estudiar el castellà. No hi ha mentida més verificable, basta agafar qualsevol horari de qualsevol escola o institut per comprovar si s’hi imparteix el castellà, i prou. Com pot ser, doncs, que tot un ministre multilingüe caigués en una falsedat tan barroera i desmentible? ¿Estava bastint un relat de postveritat consumible sobretot per un públic exterior que s’ho podia empassar fàcilment? ¿O senzillament es va animar i va dir coses que no hauria d’haver dit? Perquè ves que la cosa no anés per aquí. Pares l’atenció i t’adones que era una entrevista a mida, un massatge en tota regla, d’aquelles en què es genera una empatia tal entre entrevistador i entrevistat que el segon pot assentir i secundar qualsevol cosa que l’altre li pregunti. Si li arriba a demanar si la Terra és plana o si l’Elvis és viu, hauria respost afirmativament, segur.

Dic això perquè qui diu que a Catalunya no s’ensenya el castellà és l’entrevistador, no pas Dastis, que tanmateix s’aferra a la pregunta com qui balla la conga i acaba enllaçant-hi una resposta ben explícita, sense matisos ni excuses: “Sí, sí, l’espanyol està discriminat a les escoles públiques catalanes”. “Però és increïble, no és possible!”, apunta l’entrevistador amb complicitat com si caigués de la figuera, i en això que el ministre rebla: “És possible”. No cal insistir gaire en la nul·la veracitat d’aquestes afirmacions, han estat prou glossades i no convé malbaratar un espai preciós. Suposo que com més grossa la diguis, si és amb convenciment postveritable, més opcions tens de pescar entre ignorants.

Tanmateix, de Dastis són molt més perilloses i roïnes les frases prèvies a la pregunta sobre el castellà a l’escola, les quals han passat inadvertides a l’opinió pública. Atenció a la radiografia sociolingüística d’urgència de Catalunya que fa el ministre: “Hi ha una llengua i una cultura que són perfectament respectades a Catalunya i que no pateixen cap repressió. Si vostè va a Catalunya allò que sentirà parlar és català. Els que tenen dificultats són els que volen parlar en castellà”. Vet-ho aquí doncs. Una vegada més el relat tendenciós de fer creure que a Catalunya no es parla altra cosa que llengua catalana, que si parles castellà ho tindràs malament perquè t’entenguin i t’atenguin, que el català és respectat (oh, moltes gràcies, ministre!) i en canvi la llengua que passa per dificultats és la castellana. Només li faltava agombolar el discurs de Ciutadans i afegir que els castellanoparlants són ciutadans de segona.

La indignació per les paraules de Dastis és perfectament legítima, diria que fins i tot és un deure. Però són temps en què els missatges creixen a partir de càpsules petites, de detritus llançats a l’espai mediàtic per al que ha de venir després. Ja no es tracta d’un globus sonda a veure què passa, sinó de sediments en què arrelarà un nou relat que justifiqui una determinada acció política o judicial com un preludi. És el ministre portaveu parlant de tumult per les concentracions del 20 de setembre com a preàmbul de les acusacions de sedició. És Pablo Casado apuntant a la il·legalització de l’independentisme en vigílies de l’aplicació del 155, i García Albiol dient que a les escoles s’adoctrina. És Dastis afirmant contra la veritat que el castellà passa dificultats a Catalunya.

I el meu fill, aquest matí, em deia que avui li toca castellà.