Essència i sensibilitat

“Saber distingir la catalanitat del catalanisme és una operació essencial. Tot el problema depèn d'aquesta distinció, de si es fa o s'omet, de si s'accepta o es rebutja. (…) No tots els catalans són catalanistes. Però tots, fins i tot els enemics més aferrissats del catalanisme, acaben per sentir la catalanitat”. Agustí Calvet, Gaziel, març del 1926.

Si gairebé un segle després canviem catalanisme per independentisme, hi tornem a ser. En allò que també vam viure quan es va intercanviar catalanisme per nacionalisme. La catalanitat, l'arrel, l'acceptació, el sentiment, l'emoció, la llengua i tot el seu entramat cultural. El que ens motiva quan ens fereixen, el que va regirar milers de ciutadans l'1 d'octubre empenyent-los a sortir al carrer a dir prou!, a la seva manera, la manera de l'oportunitat negada fins i tot als que unes hores abans no l'havien previst. La catalanitat que va tornar a omplir carrers i places dos dies després com a protesta per la contundència contra la protesta. La que segueix provocant que tot això sigui el motiu únic de conversa. I, alhora, de lament, indignació, por i ràbia continguts.

La mateixa ràbia que un policia nacional em diu que sent perquè es nega a ser empès per l'odi. Abandonat al seu destí, es dol tant de la utilització que ha fet el Govern espanyol del cos al qual ell serveix amb orgull com de l'oblit de l'Executiu català que mai li ha reconegut la seva tasca eficaç antiterrorista. En l'altre plat, el mosso també incomprès per la seva feina, blasmat ahir i avui glorificat pels mateixos. Agent que només vol ser útil a la societat a la qual serveix però que interessos mesquins l'han situat enmig de la destrossa. L'uniforme diferent no anul·la la mateixa sensació.

Així estem. Recollint els fruits de tants despropòsits acumulats però, sobretot, de la catalanitat incompresa quan no menyspreada, ridiculitzada per interessos partidistes. No hi ha fets sense conseqüències encara que aquestes triguin a rebre's. Les matrícules convertides en demolidora i desoladora ironia aznariana. Les falques a les ràdios andaluses contractades per Javier Arenas insuflant recels entre famílies separades per la distància peninsular i el dolor econòmic. Les signatures contra l'Estatut ovacionades per Esperanza Aguirre apostada a la taula petitòria del Madrid del seu poder allunyat. La reclamació de pacte fiscal avalada per Alicia Sánchez-Camacho a Catalunya i esborrada per decret electoral un dilluns al matí en la reunió de l'executiva popular. “Estic convençuda que el PP ha venut els seus votants catalans per guanyar quota a la resta d'Espanya”, es lamenta una dama de la zona alta de Barcelona mentre relata amb humor obligat que el seu marit ha sortit a votar i s'ha sorprès coincidint davant de l'urna amb la majoria dels seus veïns d'escala fins llavors poc sospitosos d'una afinitat com aquesta.

La catalanitat. La que l'Executiu de Rajoy no ha sabut calibrar perquè la va ficar en el mateix sac de l'aldarull, el soroll i el tumult que, segons el seu Govern, dominava als catalans. Éssers abduïts, segons el fiscal general de l'Estat que segueix exercint la seva funció emparat en la legalitat però sense la legitimitat ni l'ètica que se li hauria d'exigir després de ser reprovat pel Congrés per un afer fosc d'anticorrupció. La catalanitat, aquesta empremta amb la qual un neix i un altre es fa i que el guerrisme falsament socialista sempre ha menyspreat. Allunyats de conceptes tan bàsics com la intel·ligència emocional, és demanar-li la lluna en un cove que alguns entenguin que Catalunya també és una raó sentimental? Com ho és a tantes zones geogràfiques com els seus habitants la reclamin. Si ningú pot posar portes al camp, qui s'atreveix a tacar el batec d'un cor?

Per descomptat que en l'altra trinxera també hi ha qui juga amb aquesta sensibilitat per a profit propi. I li insufla èpica a la impotència i legalitat a l'astúcia. Insensatesa que empeny la divisió que pretén ignorar l'essència d'aquesta mateixa catalanitat positiva, constructiva i compartida que, per sort, defensen fins i tot els qui cusen les dues banderes per repudiar la violència. També els que no volen confondre el legítim procés amb el procediment erroni per aplicar-lo.

Davant de tants despropòsits convé recordar la definició que fa López Burniol de la responsabilitat final: és directament proporcional a la quota de poder que s'administra. Tot dit. I escrit. També pel mateix Gaziel: “La catalanitat apareix en el seu profund sentit, quan s'admet que és un element essencial d'aquella germanor ibèrica, diversa i fecunda, que va semblar imminent amb els Reis Catòlics però que després el destí va malmetre mitjançant influències foranes i interessos estranys d'Àustries o de Borbons. I que avui segueix sent la més lògica, la més bella, la més natural… i la més difícil de les quimeres”.