“Pot ser molt perillós per a Europa tocar les fronteres. La gent oblida que la història és tràgica”

En altres circumstàncies, si la política francesa no hagués viscut un dels sobresalts més grans de les últimes dècades, Manuel Valls (Barcelona, 1962) podria ser avui el president de la República. I seria ell —el polític francès més català, criat en una família de tradició cosmopolita i catalanista, ex-primer ministre de França i exministre de l'Interior— qui encapçalaria la resposta francesa, i potser europea, a la crisi catalana.

"Un dirigent polític europeu no pot refugiar-se en la hipocresia de dir que és un debat intern a Espanya"

Valls, que va aspirar sense èxit a la presidència i va acabar abandonant el seu partit de sempre, el socialista, ha conversat aquest divendres amb EL PAÍS —en català, la llengua del seu pare, el pintor figuratiu Xavier Valls— en un cafè prop de la plaça de la Bastilla, a París. Uns dies abans, l'ex-primer ministre, ara diputat adscrit a la majoria presidencial, va parlar-ne amb el president Emmanuel Macron.

"Entenc el que fa el Govern espanyol per fer respectar la Constitució, però la solució només pot ser política"

"Estic preocupat", diu Valls. "La Unió Europea és una federació d'Estats nació. És una construcció única. Són 70 anys de pau. Penso en França i la relació excepcional amb Alemanya. Europa ha portat la pau i la democràcia, obrint-se a Espanya, Portugal i Grècia als anys 80 i als països de l'antic bloc soviètic uns anys després. És una construcció fràgil: les conseqüències de la crisi financera dels anys 2008-2009, la crisi migratòria, el drama dels refugiats, els atacs terroristes, el Brexit, les tensions amb Rússia, l'egoisme de Governs com els de Polònia i Hongria, la pujada del populisme. Un sentiment que Europa no funciona perquè no protegeix: del terrorisme, de les migracions, de l'atur. El que és normal en un moment de globalització i crisi europea, és que hi hagi un replegament sobre les identitats històriques. Si, a més, els Estats nació més antics —i n'hi ha tres d'històrics, França, Anglaterra i Espanya—, es desfan, és Europa que es desfarà. Perquè demà serà Itàlia del nord, Escòcia, Bèlgica... Potser després França. Cada país té les seves històries. S'han de respectar i no es poden comparar. La força de Catalunya, de forma històrica, és estar en el conjunt espanyol. I la força d'Espanya és tenir grans regions amb les seves identitats pròpies, que són a més fortes en l'àmbit econòmic. Si una d'aquestes regions se'n va, serà un desastre per Europa, per Espanya, i no seria un futur de prosperitat per Catalunya. Per això penso que, respectant el debat polític espanyol, un dirigent polític europeu no pot refugiar-se en la hipocresia de dir que és un debat intern d'Espanya. Les conseqüències no serien només per Catalunya o per a Espanya, serien per a Europa i per al país que té la frontera amb Espanya i Catalunya.

Pregunta: Han sigut massa tímides les capitals europees?

Resposta: Sí. S'entén, perquè és un debat polític espanyol i cadascú pot tenir la seva anàlisi de l'actitud de les institucions espanyoles i catalanes. Però Europa és un conjunt fràgil, aquesta federació d'Estats nació. I hem de ser seriosos. Penso que els caps de Govern, presidents de República, caps d'Estats, les institucions europees, no han parlat fort respecte a aquest repte.

P: Fa un any, vostè aspirava a ser president de la República. Unes altres circumstàncies haurien pogut fer que ara ho fos. Què hauria dit ara sobre Catalunya en cas de ser president?

R: El que li estic dient. Que el destí comú, pacífic d'Espanya i Catalunya és un destí comú i necessari per a Europa. Ho dic com a francès que coneix Espanya. En aquests últims 40 anys, Espanya ha sigut un exemple de transició democràtica, d'èxit econòmic, malgrat la crisi, un èxit cultural. Ja no és l'Espanya on els francesos anaven de vacances. És més que això. I Catalunya també és una regió increïble: representa per la gent, a través de Barcelona, els Jocs Olímpics, el F.C. Barcelona, la seva literatura, una identitat que s'entén com a diferent, però dins del marc espanyol. Aquestes dues històries, aquestes dues forces, aquestes dues identitats, per mi estan lligades, no separades. I ha sigut la força d'Espanya acceptar que hi hagi aquestes identitats fortes. Si això es desfà, és una altra història. Com a dirigent polític, avui francès, la meva veu compta a França. Jo que sóc un republicà en el sentit francès, que penso molt en la força de l'Estat, sé que la història d'Espanya és diferent. I la responsabilitat d'algú que coneix bé Espanya i Catalunya, sense pensar que la teva paraula canviarà les coses a Espanya o a Catalunya, és la de dir: compte! Hi ha un debat que jo respecto, hi ha una reivindicació a Catalunya que s'entén perfectament, hi ha una història. Jo estic molt lligat, amb la meva família, a Pasqual Maragall, i recordo perfectament el que va passar quan el Tribunal Constitucional va rebutjar l'Estatut, i coneixem aquesta història. Penso que el diàleg és imprescindible entre Madrid i Barcelona. Sóc prudent, però penso que el que es pot discutir a les Corts entre el PSOE, el PP i altres forces, pot ser una solució política, però ho dic amb la distància necessària. Però tinc la convicció que el futur de Catalunya és en el conjunt espanyol, siguin quin siguin els canvis institucionals que hi pugui haver."

P: Un paper més gran dels líders europeus, inclouria una mediació? L'alcaldessa de Barcelona, per exemple, ha demanat que la Comissió Europea ho faci entre Catalunya i Espanya.

R: No. Espanya és una democràcia. Té una Constitució, la del 78, una de les més modernes d'Europa. Són els espanyols, les Corts, el poble espanyol qui ha de decidir si s'ha de canviar o no. Hi pot haver una evolució constitucional. Nosaltres n'hem conegut moltes. És una democràcia i correspon als espanyols i als catalans i trobar la millor solució. I cal dir que no hi ha cap automatisme que una Catalunya independent estaria a la Unió Europea. Això s'ha de dir molt clarament als catalans que volen la independència i pensen que sortiran d'Espanya, entraran a Europa, tindran l'euro, tindran els avantatges d'Europa.

P: Si diu això, és perquè veu possible que efectivament Catalunya se separi d'Espanya?

R: A nivell constitucional, no. I sé que el Govern de Madrid, les forces polítiques, no deixaran fer-ho. Podria dir: això no és possible. Però el que pot preocupar és que aquesta crisi continuï i representi en un moment o altre una crisi més potent. S'ha d'anar amb compte. Si no hi hauria aquest debat a les famílies mateixes.

P: A la seva família també?

R: Sí, sí. Tothom en parla. Hi ha debat.

P: Aquests dies hi ha hagut detencions de càrrecs públics, s'han tancat webs. S'acusa el Govern espanyol de limitar drets i llibertats fonamentals, que la resposta és excessiva.

R: M'imagino què passaria si com a cap de Govern, una regió a França volgués organitzar un referèndum que no estigués previst a la Constitució per sortir del marc nacional.

P: Què faria?

R: Doncs ho faria tot perquè aquest referèndum, aquesta consulta, no es pogués fer. Un Govern ha de fer respectar la Constitució. Que el diàleg sigui la millor solució, en una democràcia, ho entenc. Però hi ha moments que un Govern no té altres solucions que fer que la Constitució sigui respectada. No entro en el debat de si s'ha de fer d'aquesta manera o si el diàleg s'hauria pogut fer abans. He parlat amb dirigents polítics espanyols: amb Pedro Sánchez o Miquel Iceta, a qui considero un dels dirigents catalans més intel·ligents, i molt fi. Sé que ha sigut molt difícil per als socialistes catalans, tenint aquesta posició. Entre els que volen quedar-se a Espanya i la independència: s'ha de trobar la veu de la raó. Aquesta veu de la raó, del seny, del diàleg, és la bona. Però un Govern ha de fer respectar la Constitució, respectant els drets de la gent. Sóc dels que penso que governar és fer respectar la Constitució. El que espero és que, després d'aquest moment, les soluciones polítiques, institucionals, dins el marc espanyol, es puguin trobar.

P: Dintre de les solucions, imagina un referèndum pactat i legal com el d'Escòcia o el de Quebec?

R: Això no ho puc dir. Perquè no ho sé. I això són els polítics espanyols i catalans que han de trobar la solució. Però quan he parlat de Bèlgica o el Regne Unit sempre he tingut aquesta posició: tocar les fronteres sabem que pot ser molt perillós per a Europa. La gent pensa que vivim en un moment de pau únic, i és veritat. Però obliden que la història és tràgica. És molt difícil a les nostres societats per exemple imaginar que vivim una espècie de guerra amb el terrorisme. Som aquí en aquest cafè. Estem a 10 minuts a peu de la sala Bataclan. La gent voldria que no se li parlés de tot això. No sóc pessimista, sóc optimista. Però la guerra de l'ex-Iugoslàvia va ser fa a penes vint anys. Sense que la història es repeteixi, sempre hem de tenir present que la història pot ser tràgica, i que el fet de viure en democràcia des de fa tants anys no ens protegeix de convulsions històriques que poden portar violència.

P: Què aconsellaria fer al president Rajoy?

R: No puc donar consells, més enllà del que estic dient. Però el diàleg i el respecte de tots és imprescindible. S'ha de parlar, s'ha de dialogar. No hi ha altra solució en una democràcia que trobar les solucions dialogant, i totes les forces polítiques però també intel·lectuals espanyols han d'estar mobilitzats per superar aquesta crisi. En el respecte de la Constitució, la d'avui o de demà. I repeteixo: entenc el que fa el Govern espanyol per fer respectar la Constitució en aquest moment precís. Però el diàleg ha de continuar, s'ha de trobar una solució, i la solució només pot ser política.

P: Una esperança de l'independentisme és la internacionalització del conflicte. Que Europa acabi mediant, o ajudant Catalunya.

R: Això s'ha de dir clarament. Els dirigents europeus ho han de dir clarament: això és un carreró sense sortida, és una esperança que no té lògica ni possibilitats.

P: Ha dit que si fos primer ministre i una regió com Alsàcia, o Còrsega, organitzés un referèndum anticonstitucional, faria complir la llei. Si durant cinc anys sortissin centenars de milers de persones al carrer, què hauria fet essent primer ministre? Hauria reaccionat políticament? O hauria aplicat només la llei?

R: Ja veig la perversió de la pregunta. És difícil comparar. El que vull dir és que s'ha d'aplicar la llei. Les reivindicacions de França, a més, són diferents. El diàleg és necessari però sóc conegut a França com un responsable polític que té una certa idea del que és fer respectar la llei i l'Estat de Dret.