L’ànima independentista de l’Església catalana

Els nens de l'escolania de Montserrat comencen a cantar l'himne de la patrona, i tota la basílica es posa dempeus: "Il·lumineu la catalana terra / guieu-nos cap al cel". El pare Hilari Raguer, 89 anys, murmura: "Aquest era l'himne català quan no es podia cantar l'altre". A la sortida del temple, assenyala la làpida de monjos notables en mil anys d'història i es poden llegir els 23 afusellats durant la Guerra Civil. "Jo discuteixo la condició de màrtir, sostinc que no els van matar per la seva fe, sinó perquè se'ls identificava amb una ideologia", explica Raguer, historiador i figura molt respectada a Catalunya. En una altra sala va tenir lloc el tancament d'intel·lectuals contra el procés de Burgos el 1970. Després aquí va néixer Convergència. A l'hora de dinar, el monjo recorda al refectori que allà es van reunir les Corts de la República el 1938. Mentre uns quaranta monjos dinen en silenci espaguetis i sèpia amb amanida, un altre llegeix. Al principi l'Evangeli, després passa a relatar la història de les autopistes de peatge a Catalunya.

La història passa per Montserrat des de fa mil anys i l'abadia, símbol de l'Església catalana i molt més, d'identitat nacional, s'alça en el paisatge com un oracle. Per cert, són benedictins, com els del Valle de los Caídos. Ara també han fet sentir la seva veu. Diumenge, el monjo Sergi d'Assís, de 42 anys, dels més joves, va dir a l'homilia: "Hem de dir 'no' a la repressió i 'sí' a la llibertat i al respecte dels drets més fonamentals". Les opinions d'Hilari Raguer no són un secret a Catalunya. Un dels seus llibres és Ser independentista no és cap pecat (2012): "Són 300 anys de repressió, i amb la síndrome del gos apallissat, sense revoltar-nos i contents amb qualsevol cosa, la novetat és que hem perdut la por". Afegeix: "Aquests dies em recorden el tardofranquisme, perquè la dictadura al final ja no era de metralleta, era de porra". Raguer va ser detingut el 1951 en la vaga de tramvies, amb 22 anys, i va passar set mesos i mig a la presó. Diumenge espera que els posin un autobús per baixar a votar als qui vulguin fer-ho.

Una estelada a l’altar en una “pregària pel referèndum”

La cèntrica església dels caputxins de Nostra Senyora de Pompeia, a la cantonada de l'avinguda de la Diagonal amb el passeig de Gràcia de Barcelona, va acollir dijous a la nit una "Pregària pel referèndum de l'1-O", convocada pel moviment Cristians per la Independència. "La pregària és una de les contribucions que els cristians podem donar al país. Ens col·loca davant Déu amb tota la nostra feblesa i ens retorna la força per participar en la creació de noves realitats", deia la convocatòria. Van assistir unes 250 persones, amb una mitjana d'edat molt alta. Es veien molts cabells blancs. Va derivar de seguida en un acte polític, o almenys en una confusa barreja, entre lectures de l'Evangeli, proclames patriòtiques i peticions, entre altres coses, "per les víctimes de la intolerància de l'Estat espanyol". El moment culminant va ser l'ofrena a la Mare de Déu d'una sèrie de símbols que completaven l'estelada: una senyera, "com a símbol de la pàtria", un triangle blau "com a símbol del compromís amb la humanitat", un estel blanc "com a símbol de la llibertat" i una papereta del referèndum com a símbol del dret a decidir "el nostre futur col·lectiu". Van ser dipositades a les escales de l'altar. A la sortida hi havia una guardiola per fer donatius als processats que han rebut multes i es repartien paperetes per votar diumenge. També un manifest de la Sectorial Cristiana de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) anomenat "Siguem creadors d'un futur esperançador", en el qual, entre altres coses, es convida a "animar les persones de l'entorn" a participar en el referèndum. La cerimònia va acabar amb l'himne de Montserrat, i Els segadors, entre crits emocionats i alguns fidels amb el puny alçat.

L'Església catalana, protagonista en el franquisme i la Transició com a refugi d'aspiracions i llibertats, s'ha sumat ara al debat com una cita amb la història a la qual no pot faltar. La seva influència ja és molt menor: Catalunya és la comunitat on menys gent es declara creient; el seu predicament és nul a la CUP i els votants més joves; i al Govern només hi ha un practicant, Oriol Junqueras. Però segueix tenint un halo d'autoritat moral. “El nacionalisme basc és ètnic, el nostre és cultural, centrat en la llengua”, apunta Raguer, i l'Església ha tingut un paper decisiu en la difusió del català. També perquè sempre ha mogut un sector dissident de la jerarquia. La setmana passada més de 400 sacerdots –un quart del total– van signar un manifest perquè "s'escoltessin les legítimes aspiracions del poble català".

El coordinador d'aquesta iniciativa és el rector de Calella, Cinto Busquet: “Com a sacerdots no tenim ideologia, però ens hem sentit moralment obligats per la repressió i propaganda de l'Estat”. Sobre el referèndum, creu que “el Govern no tenia més remei”. Admet que hi ha un risc de divisió entre els fidels, perquè “és un assumpte molt visceral”, però considera “evident que a Catalunya hi ha una majoria que ens sentim catalans, tot i que això no vol dir que hi hagi d'haver una fractura”. “Estem molt tranquils que el que fem és evangèlic”, conclou.

Aquest document és un nou punt d'enllaç amb una línia històrica, dins de la capacitat d'aquests dies per fer reviure el passat, tant en els qui el van viure com en els que no, però que al seu torn volen viure'l per sumar-se a aquesta tradició. Més de 400 capellans es van solidaritzar amb l'abat de Montserrat Aureli Escarré, que va exiliar-se després de la seva entrevista a Le Monde el 1963 en la qual denunciava el règim de Franco. O els 150 capellans apallissats en una manifestació a Barcelona el 1966 per les tortures a un estudiant. Aquell any també va sorgir la campanya "Volem bisbes catalans" davant del nomenament com a arquebisbe de Barcelona de Marcelo González, de Valladolid. A partir de llavors, el Vaticà va emprendre una línia més astuta: nomenar bisbes que parlessin català però no fossin catalans, sinó de València o Balears. El 1966 també va ser la Caputxinada, el tancament estudiantil al convent de l'orde a Sarrià que va acabar amb la irrupció de la policia. “Aquell comissari era un monstre”, recorda Joan Botam, 91 anys, que llavors en tenia 36 i va negociar amb ell com a superior del monestir. Botam, que parla cinc idiomes, és un expert reconegut en diàleg interreligiós, a reconciliar contraris, però és independentista: "És que jo defenso la independència de cada individu, la convivència de tu a tu, no de superior a súbdit, i això que he estat superior 15 anys". Nascut en un poblet, no va sentir parlar castellà fins a la Guerra Civil, quan van arribar els soldats republicans. Opina que el tracte a la llengua és l'arrel del màxim sentit d'ofensa entre els catalans. Creu que "l'Episcopat fa olor de sistema, en comptes d'ovella".

Más información

L’Església catalana es bolca amb la Generalitat

Més de 300 capellans signen un manifest a favor del referèndum

L'Església també va ser decisiva en la primera reunió de l'Assemblea de Catalunya, l'organisme que va aglutinar l'oposició antifranquista, el 7 de novembre del 1971. Es va celebrar a l'església de Sant Agustí, al barri antic. Hi van assistir 300 persones. Joan Vallvé, de 76 anys, llavors militant democristià, va ser un d'ells: "Anàvem anant a la missa, la gent s'hi anava quedant i en acabar l'últim, el capellà, va tancar amb ells a dins. Les reunions preparatòries també s'havien fet a escoles religioses, que cedien les seves instal·lacions". En la següent, mesos més tard, a Maria Mediadora de Totes les Gràcies, va irrompre la Policia. "Vaig estar tres dies a la prefectura, incomunicat, i dos a la Model”, recorda. Després va ser conseller de CiU amb Jordi Pujol i ara és vicepresident d'Òmnium Cultural, una de les entitats que lidera el moviment independentista.

La jerarquia episcopal s'ha mantingut prudent en la qüestió del referèndum, tot i que al maig va emetre una nota conjunta en la qual pregava escoltar “les legítimes aspiracions del poble català, perquè sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional”. La setmana passada en va redactar una altra en el mateix to. Però ahir dijous el bisbe de Solsona, Xavier Novell, el més proper al moviment independentista, es va desmarcar de la línia de distanciament i va anunciar que votarà en el referèndum, que “la societat està defensant contra tots els atacs imaginables”. "Si diumenge hi ha urnes, jo aniré a votar", va assegurar al seu full setmanal. Afirma que no és just que als catalans se'ls negui "l'exercici de l'autodeterminació". "Tots sabeu que es tracta d'un dret inalienable de tota nació; una gran majoria social el vol exercir; era el punt primer dels programes electorals dels partits que van guanyar les eleccions autonòmiques”, argumenta. També destaca que molts alts càrrecs “estan arriscant la seva llibertat, carrera i patrimoni per oferir-nos, per primera vegada a la història, l'oportunitat d'exercir-lo".