“Seguim per la nostra passió en el que fem”

Els Rolling Stones actuen aquest dimecres per sisena vegada a Barcelona en l'únic concert previst a l'Estat espanyol de la seva gira europea Stones-no Filter, continuació de la que van fer per Amèrica del Sud el 2016 que va acabar a l'Havana. El guitarrista Ronnie Wood va presentar dilluns al Museu Picasso un llibre recopilatori amb més de 300 de les seves pintures, una activitat que practica des de fa anys i que vol reivindicar, més enllà del Wood músic que tothom coneix. Ahir, a la suite que porta el seu nom de l'Hotel Palace, antic Ritz, on s'ha allotjat en les seves estades a la ciutat fins que va comprar un habitatge a l'Eixample va rebre els mitjans per parlar de pintures i de música, entre les obres que omplen les parets de l'enorme habitació: retrats dels seus companys en plena actuació i paisatges fets amb un traç àgil, gairebé impressionista. "És un honor que aquest hotel posi el meu nom a una suite, com ja havia fet amb Josephine Baker i Salvador Dalí", explica aquest home prim de 70 anys d'aspecte jovial que duu una camisa blanca i un jersei blau turquesa.

"En tinc moltíssimes ganes, serà un concert en el qual es podrà veure uns Rolling Stones com mai s'han vist, serà increïble", assegura convençut que la banda, malgrat que fa més de mig segle que està en actiu (ell des del 1989), viu un dels seus millors moments. "N'hi ha que asseguren que la banda toca sempre el mateix, un mateix concert amb diferents llums i escenaris. Això és una estupidesa. Cada concert és diferent, sempre es toquen temes nous, sorpreses escollides a l'atzar de l'ampli repertori", continua. Són sorpreses que ni ell mateix s'atreveix a avançar 24 hores abans del concert. Diumenge passat en el concert de Lucca van cantar As tears go by en italià. "No sé si es cantarà algun tema en castellà o en català. No ho sé", explica Wood, mentre xarrupa una tassa de cafè davant l'atenta mirada de la seva dona, la Sally, mare de les seves dues filles bessones d'una mica més d'un any.

Després de diversos anys sense disc, el passat mes de desembre els Rolling van publicar Blue & Lonesome, el seu treball número 23, una col·lecció de 12 temes de versions de cançons de blues. "Estem molt contents perquè hem fet un àlbum de cor". Però també van rebre crítiques per allunyar-se del so que els ha donat més fama. "Estem treballant en un nou disc de rock", diu taxatiu el músic i pintor, tot i que dubta quan se li pregunta quan serà al carrer: "Per Nadal o a principis de l'any que ve".

Després de tants anys, Wood considera que encara els queda molt per fer. "Sempre fem cançons del present, cançons fresques que ens sorprenen a nosaltres mateixos", assegura. Al seu parer, l'única fórmula de tants anys d'èxit rau en el fet de "ser ambiciosos, que cada dia sigui diferent, no planificar i que hi hagi risc en tot el que fem".

Wood no respon davant la pregunta de si els Rolling han guanyat els Beatles. Es posa a riure, insisteix a tornar a parlar del seu llibre i de les seves pintures, que, assegura, li serveixen "per cicatritzar, fins i tot més que la música. És una cosa espiritual poder expressar-me amb la guitarra i pintar".

Pintura i música que per Wood estan totalment unides de manera que una de les seves pràctiques més comunes abans de sortir a l'escenari és pintar. "Pinto els meus companys i els escenaris on actuem des de fa molts anys. Al principi reien però després m'hi van animar".

Si hi ha algú amb fama de gamberros, fent sempre el que els ha donat la gana, aquests són els Rolling Stones. Però és d'envejar l'energia que desprèn Wood. Una energia que sembla estendre's a la resta dels seus companys. Però per què segueixen els Rollings Stones fent gires si podrien viure molt bé només amb els drets d'autor o cedint les cançons a pel·lícules i anuncis? De fet, se'ls ha acusat de ser, fins i tot, una màquina de fer diners i no aportar res de nou a la música en els últims anys. Davant d'això, Wood només contesta: "Seguim tocant perquè podem i per la nostra passió pel que fem", mentre, somrient, es recolza a la butaca on està assegut sense deixar de llançar mirades a la Sally, que l'observa. Els agrada el que fan i no pensen que el concert en què estan tocant podria ser l'últim. "Ho vam deixar de pensar fa 13 anys". Es refereix al 2004, quan el grup va celebrar els 40 anys de carrera.

Pensant en el futur, el guitarrista no descarta retirar-se a la casa que té a Barcelona. "Ens agrada molt, diuen Wood i la seva dona gairebé alhora. També a les bessones", encara que nega que aquest fet hagi tingut res a veure amb l'elecció de Barcelona com a única parada d'aquesta gira a Espanya. "Ha estat una qüestió de bona sort, res més". Assabentat de la situació que viu la política espanyola pel conflicte que ha generat l'anhel d'independència català, Wood és lacònic: "Només desitjo una bona conclusió de l'assumpte".