Els dilemes de seguretat

La Generalitat que presideix Carles Puigdemont sembla haver-se inhibit en l'exercici de l'autoritat legítima, a causa de la servitud deguda a la CUP o a grups de xoc com són l’ANC o Òmnium Cultural. Per això pot suposar-se que la societat catalana ja té un problema d'ordre públic que es perllongarà almenys fins a l'1 d'octubre.

Difícilment disposa d'autoritat un president de la Generalitat que actua com un “hacker” per burlar les regulacions de l’Estat. Aquesta actitud tenia els Mossos entre l'espasa i la paret, com a policia autonòmica i judicial. Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?

No és el mateix expressar l'aspiració secessionista al carrer que destruir cotxes de la Guàrdia Civil. Tampoc és clar que els que –polítics, funcionaris– propugnen la no-participació en un procés il·legal puguin sentir-se segurs. El fet és que l'autoritat institucional de la Generalitat va ser immolada per Puigdemont el dia en què la va subjugar a la CUP. Des de llavors, estigués prevista o no la capacitat reactiva de l’Estat, trepitgem territori desconegut i imprevisible.

El confusionisme del procés de desconnexió actua com si Barcelona pogués haver oblidat l'atemptat de les Rambles. En realitat, la dialèctica secessionista rarament entra en qüestions de seguretat, potser perquè ja per si mateixa implica inseguretat o perquè assumeix que una República catalana independent seria més segura que la Catalunya d'ara

.És un perfil arcaicament particularista si tenim en compte fins a quin punt tot Europa està en el dilema entre seguretat i llibertat. Dia i nit, les forces de seguretat a Catalunya estan treballant per garantir la seguretat dels ciutadans, especialment pel que fa a un terrorisme gihadista poc esmentat per Carles Puigdemont, com si per no nombr-lo deixés d'existir. Però, per desgràcia, Barcelona segueix sent un objectiu del terrorisme islamista, com París o Londres.

No obstant això, els estrategues secessionistes no expliquen com seria la seguretat pública en el cas hipotètic d'una ruptura amb Espanya. Ara que sembla incontrovertible que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, quin pes tindria la reivindicació d'un canal informatiu entre els Mossos i Europol?

Aquests dies, els manifestants més agressius han corejat un “Fora Europa” que intranquil·litza. I si parlem de l'atemptat de les Rambles, hi haurà qui ja pregunti: quin atemptat? Del “No tinc por” al terrorisme al “No tinc por” a l’Estat, la durada va ser la d'un nanosegon, potser perquè el xoc emocional de l'atemptat havia de deixar espai al nou esclat emocional de l'èpica independentista.

Desacatar el Tribunal Constitucional i alhora presentar recursos té un toc d'entelèquia i d'improvisació que d'una banda deixa perplexos una part dels catalans i de l'altra satisfà els partidaris de la separació a qualsevol preu. L'1 d'octubre arribarem a una situació límit. Quina seguretat legal és sostenible? En general, és un referèndum sense urnes, sense paperetes, sense meses degudament constituïdes, sense llei, sense col·legis electorals, sense difusió postal, sense junta electoral, sense recompte amb garanties, inassequible als requisits de la Comissió de Venècia.

És una inseguretat tampoc esmentada per l'èpica dels alcaldes amb vara, com si fos un argument pervers, perquè genera por. En realitat, exposar els dilemes de seguretat és una característica del pluralisme necessari. Per això tampoc es parla dels pros i contres dels fluxos immigratoris com si una Catalunya independent tingués –encara que no es digui com– una solució màgica per a un problema que inquieta tot Europa.

Malgrat els informes de la banca internacional sobre els riscos econòmics de la secessió o les qualificacions negatives del deute públic català, l'independentisme sosté que el nivell de vida milloraria amb la independència. Però els analistes de la Banca Berenberg –per exemple– diuen que la secessió és “virtualment impossible” i, al mateix temps, inversors estrangers demanen per si de cas clàusules “antiprocés” en els contractes signats a Catalunya.

No és una anècdota que la inseguretat contractual contravingui tota la història comercial i industrial de Catalunya. La incertesa danya la confiança institucional i altera dinàmiques econòmiques. Però, és clar, a això se l’anomena discurs de la por.