Jazz sota la mirada de la patrona

A la dreta de l’escenari el gat de Botero mirava el públic, mentre el seu poderós llom aguantava uns nois àrabs que somreien. El seu entrecuix, a prop dels genitals, lluïa un grafit. Més enllà, com a prova inequívoca del cosmopolitisme del lloc, un restaurant indi lluïa en les seves ombrel·les una oferta mestissa a base de tandoori, tapes i sangria, mentrestant dels plats dels seus comensals brollava l’olor de mil espècies que es barrejaven amb bafarades de marihuana. Sí, la Mercè, de la mà del BAM, ha tornat a la Rambla del Raval, i el concert del duo jamaicà Equiknoxx amb la veu de Shanique com a mascaró de proa inaugurava les festes i de passada tenia l’honor de ser el primer concert de la tardor. Dancehall i reggae amb bases electròniques per a entreteniment d’un públic que a aquelles hores començava a entrar en calor amb uns ritmes tan contundents com la rodonesa del gat metàl·lic. Barcelona ja està de festa.

A tots els racons. També fora de programació. A la plaça de Sant Felip Neri, gairebé buida abans que la música arribés a la catedral, el so de la font, el silenci de la nit i les converses en veu baixa dels pocs que hi eren presents, es barrejaven amb la guitarra i veu d’un africà que probablement parlava de la seva terra, segur en el seu idioma. Una estampa delicada que més tard contrastaria amb el rebombori dels dracs de la festa travessant el Gòtic, que amb els seus tambors van provocar que el concert de la catedral comencés mitja hora tard i va fer la sensació que l’Ajuntament encara no sap, i li passa cada any, que programa simultàniament dos actes incompatibles. Un cop passada la batucada, el jazz va regnar en un concert amb el qual Barcelona va voler homenatjar-lo.

L’excel·lent idea era senzilla: si la ciutat presumeix d’escena jazzística, res millor que tocar a sometent i ajuntar tots els artistes que poguessin ser allà aquella nit. I a prop d’aquesta Rambla que va ser l’artèria per on es va irradiar per la resta de la ciutat. I així va ser. En un concert per a la celebració, unes catorze formacions van anar desfilant davant el públic que omplia l’espai, presentades pel radiofònic Òscar Dalmau en qualitat de mestre de cerimònies i animador dels temps morts requerits per cada canvi d’instruments. L’inici va ser sensacional, amb els grups de Raynald Colom i Giulia Valle i el duo a piano i trompeta de Marco Mezquida i Félix Rossy mostrant la varietat del jazz que es fa a Barcelona. Després, una heterogènia quadrilla d’artistes –Gorka Benítez, David Mengual, Agustí Fernández, Elisabet Raspall, Ismael Dueñas, Laura Simó i Juan Chamorro entre d’altres– van deixar clares dues coses: que Barcelona té una escena potentíssima i que el seu nivell està molt per sobre de la precarietat en la qual viuen els seus músics. Mostrar que existeixen fora dels seus clubs i portar-los a les festes és una manera de recordar que també són a la ciutat la resta de l’any. Tots els colors del jazz en una nit per il·luminar-los.

L’altre pol d’aquesta primera jornada va ser en la parella que formen la plaça dels Àngels i de Joan Coromines. Allà, rematant les seves programacions, dues sorpreses: la delicada música de Nilüfer Yanya, anglesa d’origen turc, que en un imaginatiu trio, menys és més, de dues guitarres i saxo, va fer mitja hora deliciosa de pop acolorit en negre amb accent de cantautora i esquemàtic com l’espina d’un peix. Més expansiva i sorollosa, el seu quintet portava tuba, es va mostrar l’anglesa Anna Meredith amb la seva curiosa barreja de pop i desenvolupaments amb traces de música contemporània. Malgrat el cas estrany de la formació, que incloïa cello i bateria, clarinet i percussions, quan un ritme es disparava, per retorçada que fos la peça, el públic ballava, portant a la memòria en aquest final de nit el gos de Pavlov. Així són les festes.