Desconnexió exprés

Dilluns passat, una vegada més, la celebració de l’Onze de Setembre inclogué una gran manifestació ciutadana. Més enllà de l’habitual ball de xifres, hi havia molta gent i l’ambient tornava a ser festiu, amb molt de xiquet enjogassat i molt d’avi irreductible, música i aquella sensació un pèl aclaparadora que produeix trobar-se enmig d’una gernació compacta. El fet és que les manifestacions de l’Onze de Setembre són un fenomen amb pocs correlats al món i mereixerien un estudi seriós i, si poguera ser, desprejudiciat.

De moment, el que el sobiranisme provoca és una variada gamma d’exabruptes: és reaccionari, totalitari, insolidari, feixista, burgés, manipulador —quant als líders; la resta són babaus útils o víctimes de la síndrome de Peter Pan—, i tàcitament violent. Ja se sap que la denigració de l’adversari és molt barata, i en un conflicte no cal esperar res més. I conflicte n’hi ha. La voluntat de construir una nació pròpia i dotar-la d’institucions ha de provocar-lo quan s’enfronta amb un altre nacionalisme que no està disposat a permetre-ho.

Amb tot, aquesta voluntat ja estava en el nucli del catalanisme des de fa cent anys. Si no es manifestava més, és perquè la majoria dels catalanistes trobava que la independència era un objectiu inassolible, i s’aconformava amb ideals substitutoris, com l’iberisme o el model suís. Ara, el catalanisme majoritari ja no la creu inassolible, o almenys no tant com una Suïssa hispànica. Això ha canviat, i caldria dilucidar per què.

En tot cas, els monòlegs de sords van retroalimentant-se, amb variacions aflictives. Com ara que el sobiranisme fagocità la manifestació contra l’atemptat del 17 d’agost i ballà damunt dels seus cadàvers. Cert que molta gent hi va anar amb estelades o va xiular el rei. Aquests xiulits reforçaven consignes contra la venda d’armes emparada per l’Estat. Un pot trobar-ho demagògic, però no impertinent, llavors i allí, i té ben poc a veure amb el sobiranisme, per cert. Els morts van ser plorats.

El que em crida l’atenció és això altre: l’endemà de l’11 de març del 2004, a Barcelona es va aplegar una manifestació de repulsa que esdevingué l’acte més multitudinari que fins llavors havia viscut mai la ciutat comtal. Després de l’atemptat de Barcelona, a penes un miler de manifestants s’aplegaren a la Puerta del Sol. Es pot dir que les circumstàncies no eren iguals, però les circumstàncies canvien sempre, i 16 morts i 100 ferits bé mereixien un gest de solidaritat. Cap ni un (ni un!) dels nostres amics madrilenys ens va trucar per saber com estàvem la meua dona i jo; només la meua germana, resident a Madrid, s’hi va inquietar. Pot ser una anècdota, però altra gent ens l’ha corroborada. El que això suggereix és que Madrid ha abdicat de la seua condició de “rompeolas de todas las Españas” quan es tracta de Catalunya, i que el trencament que s’està produint és molt profund. Ningú vol tractes amb reaccionaris, totalitaris i (tàcitament) violents. Ja no senten el dolor dels catalans, i encara escoltaran menys les seues demandes, justes o foraviades. Més enllà del que passe l’1 d’octubre, la desconnexió continua, i va en dues direccions.