Rumors sobre rumors

Ara que per celebrar el vintè aniversari de la primera edició de L’emperador es torna a publicar aquesta novel·la de Jordi Coca (Barcelona, 1947), el lector faria bé d’imitar una de les pràctiques que du a terme el protagonista i narrador quan, després de moltes peripècies i mala sort, recupera la força i la salut i aprèn a llegir: “Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”.

En primer lloc perquè, tal com afirma el filòleg i professor de la universitari Francesco Ardolino al pròleg, “hem de tornar a les pàgines anteriors per descobrir que res del que havíem llegit abans no era secundari”, ja que el relat funciona a través d’una sèrie infinita d’ampliacions de les perspectives. En segon lloc, perquè el pur plaer de narrar que Coca exhibeix aquí pot inclinar el lector a desatendre la verdadera aventura que s’hi desenrotlla, i que és, al cap i a la fi, amb tota l’ambició i gosadia literària del món, l’aventura del coneixement i de l’autoconeixement. En tercer lloc, perquè en comptes d’enfrontar-se a una novel·la històrica sobre la invasió manxú a la Xina del segle XVII, el lector s’endinsa en el territori d’una faula èpica, i el mite és sempre propens a l’ambigüitat i no es deixa aprehendre fàcilment. En quart lloc, perquè no deixa de ser un tractat exhaustiu sobre totes les modalitats del poder i les estratègies dels governants per corrompre’l, des de l’engany i la mentida fins a la tirania: el poder pot ser una representació escènica, una vigilància suprema o un monstre amb peus de fang. En cinquè lloc, perquè al llarg del text no es deixa d’inspeccionar una altra cara del poder, el poder que exerceix la literatura sobre qui l’escriu i qui la rep. Per últim, cal llegir i rellegir L’emperador perquè seria un sacrilegi no disfrutar línia a línia la prosa de Coca, la més artitzada de l’actualitat tot i que aparentment no sigui gens esteticista: és el que passa si es segueix Flaubert i es busca que la banalitat faci de pantalla per tapar les juntures de les frases i els paràgrafs.

L’emperador narra el llarg periple que emprèn Suen, un aldeà ingenu, amb l’objectiu de travessar el país per postrar-se davant del gran governant de la Xina, una figura mítica que tant pot ser vist com l’autoritat amagada d’un món caòtic com la representació d’una confusa naturalesa espiritual. Sigui com sigui, el viatge de Suen és iniciàtic, i gràcies a les argúcies tècniques de l’autor de Sota la pols o Califòrnia, més que entrar en el temps de la realitat i en la successió de fets, entra en el temps de l’existència i en la successió d’esperes, de desconcerts i de repeticions: Suen descobreix la seriositat de l’existir i que el rellevant del viatge és el mateix viatge. I també que el destí i la direcció es poden oblidar sovint a causa de l’encantament que exerceix sobre ell cada moment del camí: Suen contempla tots els rostres de la mort i la violència; a vegades participa en fets essencials de la història de la mateixa manera que Fabrizio del Dongo va participar a la batalla de Waterloo, sense ser-ne conscient; a vegades percep l’ombra de fantasmes o de dimonis, i arreu es deixa absorbir per l’absoluta dimensió de cada instant: “Durant un temps, mentre estava sol prop del canal, gaudia, sense saber-ho, de la grandesa del món, i començava a creure que tot el que s’esdevenia era just i oportú”.

Però com sol passar a les novel·les de Coca, de mica en mica un clima d’estranyesa encercla i aixafa el protagonista, com si el desconcert d’una incertesa es conjurés en contra seva per desequilibrar-lo, aniquilar-lo: pot ser una frase enigmàtica sentida a l’atzar, la conducta incomprensible d’algú, una incongruència en la frase que li diu un amic, una mirada d’un desconegut que pot interpretar-se com una amenaça, uns rumors que desmenteixen uns altres rumors sobre el caràcter i la vida de l’emperador, els rumors que afirmen que ja ha aconseguit veure l’emperador...

L’emperador és una novel·la interminable, complexa i fàcil alhora, d’efectes terapèutiques per a qui es lamenti del mal estat de les lletres contemporànies, plena de força i salut, i posseeix tantes virtuts literàries que no costa gens predir que dintre de vint anys encara serà més bona.