7 d’octubre

Al llarg d’aquest últim lustre, el 6 d’octubre del 1934 ha estat invocat freqüentment per part de l’unionisme (dins de Catalunya) i de l’espanyolisme (fora). Ho ha estat com a exorcisme antiindependentista, com a humiliant recordatori que l’última temptativa secessionista catalana fins avui va acabar, fa vuit dècades, en la derrota i el ridícul.

S’ha tractat d’unes invocacions no per repetides menys fal·laces i tramposes perquè, l’octubre del 1934, ningú va proclamar cap independència. El president Companys va vulnerar, per descomptat, la legalitat llavors vigent, tant com el conjunt dels republicans l’havien vulnerat el 14 d’abril del 1931 en derrocar la monarquia en virtut del resultat d’unes municipals. Però l’Estat Català de la República Federal Espanyola no pretenia trencar amb Espanya, sinó canviar el rumb polític d’Espanya, corregir la dretanització antiautonomista iniciada després de les eleccions de novembre del 1933.

És veritat que, en el desencadenament de totes dues crisis, es troben diverses sentències d’alts tribunals polititzats i ideològicament esbiaixats: el 1934, la del Tribunal de Garanties Constitucionals contra la llei de contractes de cultiu; des del 2010, les del Tribunal Constitucional contra l’Estatut –una fita crucial– i contra totes les altres iniciatives autodeterministes que han pres les institucions catalanes. En tot cas, el relatiu paral·lelisme s’acaba aquí: amb Companys, el termini entre la sentència i el zenit del conflicte va ser tot just de quatre mesos; ara han passat set anys, temps més que suficient per a un creixement geomètric de l’independentisme i una acumulació de força reivindicativa que van brillar per la seva absència el 1934.

La proclama de Companys va respondre a la improvisació d’unes hores; el seu Estat Català no tenia cap aval de les urnes, i el Parlament va ser un convidat de pedra del qual l’oposició s’havia retirat mesos abans. Més diferències: un sector del nacionalisme del 1934 –era l’aire dels temps– havia pres disposicions pseudobèl·liques que, fet i fet, van donar al fracàs polític rivets de farsa; i, 36 hores abans que el president de la Generalitat violés la llei amb un discurs, el gran partit de l’esquerra espanyola (el PSOE, sí) ho havia fet amb una insurrecció armada que tindria l’epicentre a Astúries, i de la qual Companys es va declarar fraternalment solidari. Ja veieu com n’era, de separatista.

Si no hi ha en perspectiva, doncs, cap reedició ni tan sols corregida del 6 d’octubre, en canvi sí que sembla que es prepara un remake del 7 d’octubre, a càrrec, tant ara com llavors, del Govern central i dels seus instruments. Indueix a pensar-ho el clima comú d’unió sagrada a Madrid: el 1934, l’endemà de la “rebel·lió de la Generalitat”, José Antonio Primo de Rivera encapçalava una manifestació per “la unitat d’Espanya”; després, el jove marquès alhora que líder feixista era rebut afectuosament pel president del Govern, l’antic menjacapellans i anarquitzant Alejandro Lerroux; més o menys com ara Rajoy, Rivera i Sánchez obliden les seves diferències en defensa de l’statu quo.

Sobretot, els presagis d’un nou 7 d'octubre s'acumulen en el terreny de la repressió. Llavors, sota l’Executiu de l’ex-Emperador del Paral·lel, es van fer gairebé 4.000 detencions (consellers, alcaldes, diputats, regidors, militants...) i centenars d’ajuntaments suspesos; la Generalitat va quedar intervinguda, tota la premsa catalanista d’esquerres va ser clausurada, el Parlament va ser convertit en caserna de la Legió, etcètera.

No sembla gaire diferent, a dia d’avui, el panorama previ a la convocatòria de l’1 d'octubre: Govern de la Generalitat i Mesa del Parlament processats amb petició fiscal de presó i confiscació de béns; gairebé un miler d’alcaldes i altres alts càrrecs advertits que els espera el mateix destí; desenes de milers de ciutadans –voluntaris per al referèndum– al punt de mira; empreses escorcollades per la Guàrdia Civil; mitjans de comunicació públics i privats sota pressió censora (no es pot difondre el referèndum) i algunes redaccions ja escorcollades policialment... Quina és la diferència entre això i l’estat d’excepció? Rajoy ja té disposats els recintes on tancaran milers de catalans insubmisos? El 1934 es van haver d'habilitar els vells transatlàntics Uruguay i Ciudad de Cádiz, i el Manuel Arnús a Tarragona. I ara?

La repressió de l’octubre del 1934 va ser un bumerang contra la dreta. Hi ha algú tan barroer per creure's que la mateixa fórmula resoldrà alguna cosa el 2017?

Joan B. Culla i Clarà és historiador