La temprança de Trapero

La temprança és una de les quatre virtuts cardinals del cristianisme: prudència, justícia, fortalesa i temprança. És una virtut moral que pressuposa i garanteix moderació, sobrietat, contenció. Hi ha també una dimensió cívica de la temprança que arrenca en la filosofia aristotèlica, la que sustenta el rigor professional, el sentit del deure, l’ús proporcionat de la força i la responsabilitat serena. I el domini de la raó sobre els instints.

En aquests dies tan tristos s’ha parlat molt –i se’n parlarà– de la comunicació institucional de les forces de seguretat i, en particular, dels Mossos d’Esquadra. I, una vegada més, s’ha demostrat com la comunicació és una variable decisiva en l’exercici de la política i en el desenvolupament de les competències i les polítiques públiques. En matèria de seguretat, a més, és l’element central: no hi ha seguretat sense percepció de seguretat, com asseguren tots els especialistes en la matèria, fins al punt que l’índex de percepció és una dada subjectiva que esdevé objectiva. I tota percepció és comunicació.

L’indiscutible èxit policial dels Mossos ha anat acompanyat –i precedit– per una adequada estratègia de comunicació pública. No s’improvisa res. I els responsables de comunicació d’Interior (Mossos, Bombers, Trànsit i Protecció Civil) havien estudiat, amb detall, la comunicació d’altres policies en els recents atemptats terroristes, en particular els de París. El resultat de la investigació va ser el disseny d’un protocol que ha permès no improvisar i, al mateix temps, maniobrar. El protocol Nucli s’ha desplegat en el temps i en els continguts. A les xarxes, amb una dimensió assistencial, assegurant la centralitat de la informació ràpida i justa. I a les rodes de premsa, amb una dimensió policial, amb el rigor de la veracitat i la confirmació serena. Totes dues dimensions han actuat de manera eficaçment complementària.

El major Trapero hi ha contribuït de manera singular. Hi ha un fenomen Trapero que desborda les xarxes i impacta en la societat. Aquestes podrien ser algunes de les claus per entendre el motiu d’aquest impacte.

1. La uniformitat. No estem acostumats a rodes de premsa d’uniformats, ni que ocupin el protagonisme informatiu, fins i tot quan el comparteixen amb les màximes autoritats. La ciutadania té en alta valoració els servidors públics uniformats –ja siguin bombers, policies o militars–, com acrediten, una rere l’altra, totes les anàlisis d’opinió públiques. L’uniforme transmet ordre i autoritat, que són condicions imprescindibles per a la seguretat. En el duel escènic entre les corbates i les medalles, insígnies, escuts i galons, la litúrgica semiòtica de l’estètica uniformada transfereix percepcions de mèrit insuperables.

2. La sobrietat. Trapero ha estat sobri. Amb una economia de gestos i paraules que fan d’allò essencial, allò segur. L’ús contingut de les paraules, els seus significats i significants, la renúncia expressa del que és superflu o accessori ha creat un marc de responsabilitat basat en el rigor i la dignitat. Sense sortir del guió professional, ha mostrat en la seva comunicació no verbal un acatament disciplinat a l’autoritat civil, però, al mateix temps, un exercici de l’autonomia professional que acredita la seva funció.

3. L’intangible. La veu del major és peculiar. No té res especial, però la gravetat i el timbre han generat una atmosfera de severitat serena. Un clima de serietat imprescindible per transmetre tant valors com informacions. Una dimensió emocional dins de la fredor de la dada. Trapero ha semblat, en tot moment, que era al costat de les persones que ha de protegir, sense cedir ni deixar-se arrossegar per un clima d’ansietat o de tensió. La seva serenitat permetia veure també com controlava els nervis i la tensió. Aquesta transparència de la contenció ha donat credibilitat i humanitat al seu rol.

4. La professionalitat. Les rodes de premsa han millorat dia a dia. Dels nervis dels papers i les ulleres –amb una escena de confusió amb les del conseller– de la primera i puntual cita amb els mitjans de comunicació, a les polides quartilles (amb el detall de la imatge corporativa visible dels Mossos) de la roda de premsa en què es va comunicar que l’autor material de l’atemptat de la Rambla havia estat abatut. Una evolució que va culminar amb l’ús col·loquial –gairebé alliberador– d’una expressió que ha fet furor a les xarxes: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”. Trapero, ja sense ulleres i amb la lletra adequada, ha tingut un protagonisme merescut i atorgat per una ciutadania –i uns mitjans de comunicació– desitjosa d’herois col·lectius i protagonistes autèntics, sense concessions, encara que amb els matisos justos.

5. La serietat. Hi ha diverses maneres d’estar seriós. Hi ha qui confon la serietat com l’absència o la contenció del riure o la relaxació distesa. No, en aquest cas la serietat és solvència. No és estar seriós, és ser seriós. És alguna cosa més profunda que esdevé actitud per convicció i responsabilitat. Aquesta dimensió de la serietat, flanquejada per la sobrietat i la serenor, és un valor en alça en les societats líquides i volàtils. És un valor gairebé físic, en temps de vapors i humors. Trapero –fins i tot el seu cognom infon respecte sonor– ha sabut exercir aquesta dimensió moral des de la professionalitat. I amb ell, el conjunt dels professionals de les forces de seguretat. Hi ha un retrobament de la societat amb els seus servidors públics.

Ja hi haurà temps d’analitzar quines coses es poden corregir o modificar. Fins i tot per a les crítiques objectives. I per a l’espectacle polític mesquí, també. Mentrestant, la societat necessita moments i personatges com Trapero. Són un patrimoni de civilitat que necessitem en temps de barbàrie. Trapero va arribar a afirmar –fins a tres vegades– que “tristament” l’actuació dels Mossos havia acabat amb la vida d’un cruel terrorista. Va ser una zona límit de risc en moments de tensió islamofòbica i irracional. Però, de nou, en el límit, el policia ens va mostrar quina és la diferència entre justícia i venjança.

Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de comunicació