La conquesta veïnal pendent

Explicaven bé les cròniques de fa 25 anys l'ambientàs que va viure la muntanya de Montjuïc, epicentre dels Jocs Olímpics. En un sol anell es concentraven les principals competicions: atletisme, a l'Estadi Lluís Companys; natació i sincronitzada, a les piscines Bernat Picornell; salts, a la Sant Jordi; bàsquet, al Palau Sant Jordi; judo, a l'espai que avui és l'INEF... Instal·lacions flamants que era tot un orgull ensenyar.

Ja des de la plaça d'Espanya, d'on sortien autobusos llançadora cap a la part alta, no era difícil trobar visitants disposats a veure qualsevol competició. Els era igual si era un partit, una final de mig fons o la sincro per equips. Allò era un no parar de gent a les escales mecàniques.

La casualitat –o una gestió plena de bona fe però equivocada– ha volgut que dilluns s'anunciés el tancament de l'Open Camp, el parc temàtic de l'esport. Es va instal·lar a l'Estadi Olímpic, un equipament que, després que l'Espanyol l'utilitzés temporalment, ara gairebé només s'utilitza per a concerts o grans esdeveniments, com la festa del Club Super3. L'Open Camp amb prou feines ha estat obert un any. El projecte, d'inversors privats, va suposar un desemborsament de 13 milions d'euros i tanca amb molt bona reputació al sector, però amb un deute de 16 milions i sense haver pagat a l'Ajuntament el cànon per haver utilitzat les instal·lacions.

I és que la muntanya de Montjuïc no acaba d'arrencar en ús ciutadà. Almenys per part dels barcelonins, que no es fan gaire amb el que en realitat és el gran parc de la ciutat. I no és per falta d'oferta. El parc d'atraccions que hi havia va tancar, però s'ha cuidat l'espai que ocupava –són espectaculars els tobogans–, s'han obert altres equipaments, com el CaixaForum. El MNAC i la Fundació Miró funcionen, l'INEF hi aporta una dosi d'estudiants; les Picornell, d'usuaris; el Castell s'ha incorporat a esdeveniments de ciutat com la Mercè; el passeig del Mirador de l'Alcalde o el del Migdia són increïbles; el Mercat dels Flors i el Teatre Lliure tenen funcions tot l'any i el Grec a l'estiu; el telefèric i el funicular tenen viatgers... el Poble Espanyol segueix aquí, com si hi hagués estat tota la vida, igual que la Foixarda o el Tennis Pompeia i l'estadi Serrahima.

Tot això en una muntanya i parc on també hi ha quatre minibarris: el Polvorí, la Satalia, la Font de la Guatlla i Can Clos. Tot just sumen 2.000 llars. Al Centre d'Estudis de Montjuïc (CEM) són molt crítics a l'hora de fer balanç del que ha passat a la muntanya 25 anys després de la glòria olímpica. “Els Jocs, en l'imaginari, van donar la idea que a Montjuïc hi cabia tot”, lamenta Ana Menéndez des del CEM. I subratlla que l'ús més intensiu dels espais el fan els turistes. La Font Màgica concentra fins a 200 autocars diaris. I no és perquè el centre d'estudis no s'esforci a difondre la zona.

El CEM entén que la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que es va fer just abans dels Jocs va ser l'oportunitat perduda per reequilibrar l'“excessiva qualificació d'equipament” que el PGM original havia donat a la muntanya. “Es va edificar en excés fins que una altra modificació, el 2014, ho va limitar parcialment”. Una altra crítica: “Les enormes superfícies destinades a vials” que “han transformat Montjuïc en un bypass per evitar els embussos de la ronda litoral i la Gran Via i que no tindran solució fins que es limiti el trànsit del cotxe privat”.

El parc té altres problemes, com el soroll que origina el Poble Espanyol o esdeveniments com els Picnic o Brunch Electronik. O que la meitat de les construccions són en “superfícies amb tanques, infranquejables per als vianants”. L'hotel Miramar va privatitzar part dels jardins públics “i va fer desaparèixer un dels camins històrics d'accés al castell”. Els veïns demanen un pla d'usos per recuperar la condició de parc. Però no té ni data.