Visualitzeu el moment de la fecundació. Què hi veieu?

Els estudis de ciència cognitiva mostren que la metàfora forma part de la nostra estructura mental; els humans tenim un pensament essencialment metafòric, que ens permet copsar una realitat o un concepte nous en posar-los en relació metafòrica (associació) amb un domini mental que ens resulta conegut.

George Lakoff ha posat de manifest no només l’enorme productivitat de les metàfores en el nostre llenguatge de cada dia, sinó també de quina manera tan consistent funcionen en la nostra percepció de la realitat. La metàfora crea un escenari familiar per al lector i actua com a centre de l’organització de tota l’expressió lingüística. És a dir, les expressions lingüístiques amb les quals ens referim a aquesta realitat són coherents amb la metàfora de base. Així, la metàfora mitjançant la qual conceptualitzem l’economia com un ésser animat que té malalties i canvis d’estat d’ànim explica que ens referim als fenòmens econòmics en termes com “condicions depressives”, “paràlisi del sistema financer, “fase de convalescència recessiva”, “desconfiança malaltissa dels mercats” o “pols mínim de la demanda interna”, per exemple. Com es pot veure, la metàfora bàsica “l’economia és un organisme viu malalt” dota de sentit tots aquests enunciats, que, és clar, constitueixen una perspectiva molt determinada sobre l’activitat econòmica, en la qual, per exemple, l’última crisi europea apareix conceptualitzada com una “malaltia” que afecta alguns “països contagiats” pel “virus” de les primes de risc desbocades. En aquesta metàfora no hi ha culpables ni responsables que enfonsin les economies nacionals, estan desapareguts. El que hi ha en lloc seu són “virus”.

La metàfora determina, doncs, la manera com percebem el món; i com que constitueix una part fonamental del nostre sistema conceptual, la trobem en la construcció discursiva de tot tipus d’àmbits de la vida. També, i especialment, en el científic. La divulgació de la ciència és plena de metàfores que ens permeten, sobretot als no experts, interpretar el funcionament d’una realitat molt complexa. Així, l’àtom es descriu com un sistema solar en miniatura, amb un nucli que exerceix les funcions de sol, i una sèrie de partícules (els electrons) descrivint òrbites al seu voltant; o, actualment, l’ADN es concep com un llenguatge de programació. Cadascuna d’aquestes metàfores comporta, evidentment, desenvolupaments teòrics molt diferents i mons culturals diversos.

No obstant això, un aspecte que ha estat poc analitzat fins ara és fins a quin punt les metàfores a través de les quals interpretem la ciència estan marcades per (foscos) biaixos de gènere. Helena Arlequino, brillant biòloga molecular i divulgadora del grup Big Van, em fa arribar diversos treballs internacionals que mostren els profunds i arrelats biaixos de gènere que estan presents en les metàfores que s’utilitzen per descriure la fecundació. Tots hem llegit o visualitzat la metàfora en la qual uns enèrgics i valents espermatozoides es desplacen aguerrits per la vagina fins a arribar a un òvul i fecundar-lo.

En un article de Chicago Journals, una investigadora de la Universitat John Hopkins analitza amb detall l’expressió lingüística d’aquesta metàfora i identifica expressions lingüístiques coherents amb aquesta. Així, l’esperma es qualifica com a “actiu”, “veloç”, “viatger”, “aerodinàmic”, amb “una cua forta”, “impulsant el semen amb energia”, “penetrant l’òvul”. Paral·lelament, l’òvul es conceptualitza de manera passiva, “és transportat” o “escombrat”, o bé “va a la deriva a través de la trompa de Falopi”, “espera”. Us sona? És força probable: la versió científica del conte de La Bella Dorment.

El més significatiu és que les troballes recents en biologia demostren que aquesta imatge ja és caduca i no reflecteix la realitat, en la qual la fecundació constitueix una tasca activa i conjunta d’òvul i esperma, ja que, entre altres factors, és l’activa capacitat d’adherència de l'òvul la que facilita l’arribada de l’esperma. Les dades ja s’han revelat, però encara no han estat metaforitzades com correspon i, en conseqüència, la interpretació de la fecundació com una imatge diferent de la del conte de Disney encara no ha arribat a la ciutadania.

Com veieu, necessitem desmuntar les metàfores sexistes que, a més d’inexactes científicament, projecten una imatge caduca i no igualitària dels éssers humans.