Puigdemont, entre la purga i el blindatge

Els canvis al Govern de Puigdemont reben qualificatius molt diferents: purga, blindatge... Es parla d’un Govern de batalla, kamikaze. Per altra banda, molts mitjans donen el coprotagonisme de la vetllada a Oriol Junqueras, que va fer la roda de premsa juntament amb Puigdemont, quan un canvi de govern és una feina exclusiva del president.

L’Ara titula el seu editorial “Puigdemont i Junqueras refermen la seva aliança de cara al referèndum”. I explica que s’assumeix col·lectivament que el referèndum tindrà un preu i només l’acció solidària el minimitzarà. El resultat final del xoc amb l’Estat dependrà de la "intel·ligència i habilitat del Govern”. Esther Vera, directora del diari, escriu que es tracta d’un govern d’emergència a mida de l’1-O. Dues incògnites: si la retirada del sector més moderat del PDECat significa també el refredament del segment d’opinió pública que el representa i si el xoc serà a 200 o a 20 quilòmetres per hora. Dependrà, diu, del Govern espanyol i del suport dels ciutadans al Govern de la Generalitat. Tot depèn, conclou, de l’habilitat del Govern davant dels atacs de l’Estat.

El Punt Avui contempla un govern preparat per a l’1-O que ha d’actuar de forma cohesionada, coordinada i col·legiada en l’organització del referèndum per poder respondre als embats d’un Estat que només treballa per fer fracassar l’1-O. Xevi Xirgo, el director del mitjà, no veu en la crisi ni grans fissures, ni grans divisions, ni grans baralles. “Simplement relleus” i un president disposat a arribar fins el final, “si cal, amb algun cop de puny a la taula”. Puigdemont i Junqueras formen, per a Xirgo, un tàndem.

La Vanguardia parla de “govern de xoc” . El seu director, Màrius Carol, veu turbulències i un govern “que havia de ser el govern dels millors i ha acabat sent el dels més durs”. Ningú no ha explicat, acaba, els costos del desafiament. “De moment, alguns consellers, veient-les venir, han decidit tornar a casa i mirar el final per televisió”. L’editorial, única, es titula “l’exclusió dels moderats”. En deu dies, comptant la destitució del conseller Baiget, se’n van cinc dels nou càrrecs del PDECat al Consell Executiu. No és una simple remodelació, sosté l’editorial, “Puigdemont ha exclòs els moderats. S’ha desprès d’aquells que tenen raonables dubtes sobre la viabilitat de la convocatòria unilateral”. Un moviment de Puigdemont que solament convenç els irreductibles, els que mai dubten. “És a dir, una minoria”. El text assenyala l’existència incòmoda d’un comitè invisible integrat per persones alienes a l’Administració, properes a Puigdemont, que fan tasques de direcció per sobre del Consell Executiu, unes persones que no arrisquen ni carrera ni patrimoni. El diari acaba la seva anàlisi parlant d’una erosió contínua del PDECat i d’un reforçament tàctic d’ERC. Francesc-Marc Álvaro qualifica el nou govern d’”airbag”, preparat per al xoc. Segons el periodista, amb Turull i Ponsatí, l’ideal Partit del President té uns consellers al Govern que no tenia, cal retenir-ho”. Pilar Rahola aplaudeix la disposició i el coratge dels nous consellers. “Calia un govern blindat, de pedra picada”. A propòsit dels efectes sobre el PDECat, Isabel García Pagan afirma que hi ha gent al partit que se sent alliberada per dissenyar el camí de l’organització més enllà del referèndum amb el propòsit de durar més que Puigdemont, que va posar-se data de caducitat.

L’editorial d’El Periódico parla d’un Govern per a un xoc institucional que prem l’accelerador cap a l’1-O. Segons el diari, la remodelació és una victòria d’ERC, que no perd cap conseller, i de Junqueras, que ha aconseguit el tipus d’executiu que exigia per fer-se càrrec de l’organització del referèndum. “Un Govern de batalla”. Per a Josep Martí Blanch el més malparat és el PDECat, “que perd tota capacitat de control sobre la narrativa final d’aquesta etapa”. Potser per això, Junqueras es va desfer en lloances cap al partit de Marta Pascal. “¿La generositat del vencedor?”.

A La Razón, Toni Bolaño subratlla la roda de premsa conjunta de Puigdemont i Junqueras. “La posta en escena demostra que un té les competències i l’altre, el poder”. Bolaño esmenta una frase “d’un alt membre del Govern”: “Puigdemont és del PDECat, pensa com ERC i actua com la CUP”. El Mundo creu que Junqueras ha imposat un Govern kamikaze. A l’editorial, afirma que la purga executada per Puigdemont bunqueritzarà el procés i radicalitzarà el Govern. Per explicar l’adjectiu “kamikaze”, Álex Sàlmon es fixa en la consellera Clara Ponsatí, membre del secretariat de l’ANC i bona coneixedora de la consulta escocesa. “La seva prioritat no serà, per suposat, el nou curs escolar”. Serà obrir els col·legis l’1-O. Abc veu una cacera de bruixes a la Generalitat. “El nacionalisme separatista és, per definició, intolerant i autoritari; no pot admetre dissidències perquè s’atribueix la representació exclusiva i excloent dels interessos del poble.” El diari considera que el Govern català és bunqueritza i dedica una nota a subratllar que la CUP també demana una purga entre els alcaldes del PDECat.,

José Antich (El Nacional) afirma que “dilluns aquest últim episodi serà segurament una anècdota. El Govern del referèndum enfila l'últim i més difícil tram. I en la reunió de dimarts Junqueras i Romeva assumiran la compra de les urnes per al referèndum. I quedarà clar que les mesures judicials adoptades fins ara són insuficients per parar el referèndum de l'1 d'octubre. I que el càlcul del Govern espanyol torna a ser equivocat. Però això no és cap novetat. Comença a ser un clàssic”. El Món entrevista Joan B. Culla. L’historiador explica que “quan hi va haver el cessament de Baiget, que va dir que patia pel seu patrimoni, a Madrid es devien fregar les mans. Devien pensar que funciona l’estratègia, perquè ja s’estan acollonint. Ja tremolen de cames i preparen la retirada. Però l’anunci de canvis al Govern és un gir argumental. El president Puigdemont ha dit als consellers que els que no siguin capaços de suportar la pressió, que facin un pas enrere, i altres han fet un pas endavant. Per tant, el missatge és que si hi havia algú a qui li tremolaven les cames al Govern, ara ja no hi és. Els que hi són van a totes, perquè tots han tingut l’oportunitat de marxar, i estan decidits a afrontar tot el que calgui”. Ferran Casas (Nació Digital) escriu que “els neoconvergents són els que més hi tenen ara a perdre perquè el president, limitant els canvis a les seves files i deixant intacta ERC (fins i tot reforçant-la amb el traspàs de la competència de processos electorals de l'amortitzada Borràs a Junqueras), fa evident on era el problema i que era el que li generava dubtes tant a ell com a les entitats”. Per a Vicent Partal, “tres nous consellers s’han posat al lloc on eren reclamats, també com a prova que n’apareixeran tants com calga. Per aquesta banda i d’aquesta manera no ens guanyaran”.

A aquest context, amb cròniques i editorials d’un llenguatge molt creatiu, s’hi afegeix, com apunta Anna Ballbona a El Punt Avui, l’entronització del “pas al costat”. Ni renúncia ni cessament ni dimissió. “Allò que havia començat l’expresident Mas ara ja és tendència”.