A les entranyes dels incendis

Que li facin fotos no el torna boig. La seva tasca és anar al terreny, predir, avançar-se. Procurar que les incerteses estiguin controlades, si és que això és possible, i passar desapercebut. Marc Castellnou, de 45 anys, ha estat escollit un dels 12 membres d’una comissió independent que analitzarà l’origen, les característiques i les dinàmiques dels incendis de Portugal, que van cremar durant una setmana i van causar 64 morts. És inspector dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, cap dels GRAF, un equip d’especialistes en incendis forestals. Quan se li pregunta en quins focs ha participat, esbufega, intentant recordar: “Als d’Espanya, a Portugal, França, Itàlia, Grècia, els Estats Units, Xile, l’Argentina, i al nord: Irlanda, Anglaterra, Noruega i Alemanya”.

Originari de Tivissa, a la falda de l’Ebre i al costat de la muntanya, va veure als 11 anys com un foc destruïa 8.000 hectàrees de la seva terra. I quan ja estudiava Enginyeria Forestal, va viure els grans incendis forestals del 1994. Des de llavors, el seu compromís amb els boscos és absolut.

—Això de Portugal ens podria passar demà?

—Podria passar aquesta mateixa tarda.

“Sí o sí, els nostres boscos es cremaran”, repeteix, mentre explica que a Portugal va passar una cosa que ja coneixen: “Una situació extrema de comportament erràtic per qüestions atmosfèriques” en un foc que supera la capacitat d’extinció, que són el 0,2% dels incendis. Amb exemples i metàfores, descriu la situació: els boscos són vells, fora del seu entorn, que és on van néixer, i necessiten adaptar-se al clima on viuen, que muta a tota velocitat pel canvi climàtic. Això només s’aconsegueix amb pertorbacions que els ajudin a evolucionar: vents, neu, sequera, plagues o incendis.

“Ara ho apaguem tot, i apagant-ho tot estem frenant aquest canvi”. Castellnou defensa que els focs de petita intensitat són positius, una vacuna per als grans incendis. “L’única cosa que va aturar l’incendi de Xile van ser els dos petits incendis de tres anys abans. El que ha cremat el foc a baixa intensitat ja no ho crema el d’alta”.

Castellnou descriu de memòria el problema, de tantes vegades que l’ha exposat, fins i tot al Fòrum Econòmic Mundial: “Els nostres boscos necessiten emigrar i trobar espais oberts. Si no ho poden fer, es degraden i envelleixen. Això genera matèria morta, i com més matèria morta hi ha, més cremen. Com més cremen, més intensament ho faran i més destructiu serà. I com més destructiu sigui, més difícil serà la regeneració”.

Per frenar el cicle, proposa creativitat. “No hem de defensar el paisatge que tenim, hem de crear el paisatge nou. Això vol dir gestionar el territori, crear un mosaic, obrir el bosc, permetre que les espècies es moguin”. I lamenta que s’inverteixi bàsicament en extinció, un fons perdut perquè no posa fi al problema. “La nostra societat, amb la millor intenció per defensar els seus boscos, està assegurant que demà no n’hi hagi”.

Davant d’una anàlisi aparentment tan de calaix, la pregunta és per què no es prenen les decisions per evitar-ho. “Ens falta entendre que realment això ens pot passar. A Portugal ara tenen un incentiu per canviar, però es tracta de canviar la política, i això implica canviar l’economia i la relació de la societat amb un paisatge”. I això potser inclou no viure amb el bosc de jardí. “Igual que no vivim enmig de les rieres, hem d’entendre que hi ha certes zones de règim d’incendi. Els focs no entenen de països, de fronteres, de política i, sobretot, no entenen de propietat privada”.

Castellnou preveu un estiu incert, al límit per les condicions de sequera i d’altíssimes temperatures dels últims cinc anys. I espera ser capaç, abans de jubilar-se, d’haver detectat el problema i haver-lo sabut explicar. “Arribes a casa, mires el teu fill..., algun dia et preguntarà: ‘I els meus boscos on són?’. Espero respondre-li que he fet tot el que he pogut”.