‘Mandanga’

La culpa és de McNulty. Apurant la seva etílica micció a les vies del tren a escassos segons del pas del comboi, assegura el policia de The Wire que anirà fins al final en un cas que l'espectador sap que perdrà. Ell, també. Maleïda ètica de la convicció weberiana... En fi. Doncs jo, el mateix: només dos bitllets de cinc euros en una butxaca del texà ras, el DNI a l’empèl a l'altre, fora medalla d'or de naixement del coll, rellotge de quincalla, llibreta minúscula, retolador de tinta líquida i 50 euros, per si de cas, al mocassí.

Amb la vida a mitja asta (així en allò personal com en l'ofici), em dirigia al carrer més perillós de Barcelona; almenys, als anys 20 i 30 del segle passat. On va haver-hi la primera central elèctrica de la ciutat per donar llum pública el 1882 al proper passeig de Colom, en l'estret i curt carrer del Cid, les fàbriques van deixar el seu lloc quatre bordells amb prou feines 10 anys, els del 1890 al 1900. Des de les 10 del matí, tràfec continu. Llarga jornada per a les noies: de les 4 de la tarda a les 4 de la matinada; dues hores per sopar; 5 pessetes al dia i el 50% de les consumicions que arrenquin. Hi ha de tot: drogues, transvestits, macarrons, pinxos nacionals i de recent importació, fins i tot pinxos fugits del presidi de l'Illa del Diable…

Millor anar armat. I aquí, en ple carrer, enmig del Barri Xino, com va batejar aquesta zona el periodista Francesc Madrid en dos reportatges per El Escándalo, La Criolla. Té molt mèrit ser el cau més rutilant davant d'una competència tan propera: a Cal Manco triomfen perquè abunden les noies estrangeres que practiquen molt bé el francès; fins i tot el revoltós proletariat hi fa cua respectuosa de feligrès els caps de setmana. Parlen de 5.000 persones. Són només tres pessetes. Hi ha una noia que en un dia, presumeix, ha arribat al mig miler de fel·lacions. Per entrenar-les, els unten les genives de cocaïna o els seus macarrons s'empastifen el penis amb mel en quantitats que aniran minvant… A Can Sacristán, a la vorera de davant de La Criolla, els transvestits, competència a l'alça, ofereixen, a més de prostitució pura i dura, ménages à trois o el que anomenen “quadres en viu”, escenes porno en què recreen l'actualitat sociopolítica en una Barcelona en ebullició i extralimitada, accelerada entre els beneficis de la neutralitat de la Primera Guerra Mundial i l'Exposició Internacional del 1929 i, després, enfebrada per la República.

Però La Criolla és un dancing especial perquè té tot això i més. Hi ha adolescents; anarquistes que conspiren i intercanvien bombes, entre ells Flor de Otoño, mite transgressor, cocaïnòman i homosexual; també es poden comprar pistoles i la cocaïna (“mandanga”, en diuen) és de les més pures (“mandanga chachi”): a 12,50 pessetes el gram. A Can Sacristán, te la venen en caixes de llumins…

“La Criolla i Cal Sagristá han donat més fama internacional a Barcelona que la passada Exposició Internacional i més que el seu magnífic Museu Romànic”, escriu Madrid el 1934. La Criolla és una atracció mundial: Simone Weil, Jean Genet, el Nobel Jacinto Benavente, el “desbocat i entregat a tots els desordres” Joseph Kessel o George Bataille visiten i escriuen d'ell. “Ens fa quedar molt bé”, dirà, sorneguer, Josep Pla. Pierre Mac Orlan serà el més precís: “La bogeria de la nit empesa fins a la desesperació”.

Em trobava jo enmig d'aquest ambient, des del tou sofà de casa i amb l'aire condicionat, gràcies a la lectura envolupant de La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino (Comanegra), de Paco Villar, també rigorós autor de la història dels cafès de Barcelona o del mateix Barri Xino. Però aquí es va creuar el record del maleït McNulty i la pruïja periodística i Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en què els seus personatges, locals o forans, copiant els de la vida real, surten del Liceu i aborden la Tournée des Grands Ducs: Villa Rosa i Can Sacristán. I La Criolla, és clar, pont entre els palaus i les cabanyes de la ciutat quan el turisme s'entenia com a prestigi i modernitat.

“Un no perd si no juga”, em repetia la frase també de The Wire, que alternava amb una de David Bowie: “No sé cap a on em dirigeixo, però prometo que no serà avorrit”. Estava tens, diguem: el bitllet de 50 euros estava enganxadíssim, em suaven els peus una barbaritat mentre m'endinsava al carrer del Cid a l'hora de les bruixes. Però d'allò de “carreró pudent” amb què el criticava Solidaridad Obrera, que reclamava la “piqueta revolucionària” per al barri, només quedava allò segon: potser la bomba de l'aviació italiana que va caure el 24 de setembre del 1938 just damunt de La Criolla va ajudar ja llavors a esponjar el carrer. Aquest solar, el del número 10, és avui un edifici fosc de tres plantes i uns baixos que ocupa una Escola Internacional de Teatre. Tot silenciós i tancat. Davant mateix, el bar Touareg, baixos d'un bloc de sis pisos. Amb prou feines una taula ocupada per individus àrabs, molta andròmina acumulada, algun cable penjant i una pantalla de plasma gran en la qual un, mitòman, vol veure una picada d'ullet al mirall transparent, el primer que va haver-hi a Barcelona, diuen, i que permetia als visitants il·lustres de La Criolla veure sense ser vistos des del reservat de la casa.

Encallat a l'altura de la meitat del carrer, esquelet de balena metàl·lica, un edifici de la Seguretat Social, immens. Està encatifat de cartrons, on dormitegen sis sensesostres; dos més orinen alhora harmònicament a cada extrem. Un altre disloqui burlesc: ara, amb el que segurament aquí mateix, el 1904, va ser el primer alberg nocturn pagat per l'Ajuntament, exclusivament per a homes: 75 llits, 15 cèntims la nit. La mateixa insalubritat.

Un jove, motxilla ben grossa, passeja dos gossos amb corretja única: massa voltes al barri ja per no haver tornat a casa. No n'hi ha? Una dona sud-americana juga una partida impossible a les fosques amb el seu fill en una de les cinc taules de ping-pong del descampat-plaça triangular que deixen el carrer del Cid i el Portal de Santa Madrona. Algun turista despistat passa rabent i alerta per escurçar entre la Rambla i el Paral·lel. Fa estona que no suo ni tinc por, m'impregna l'esperit del poema de Sagarra estampat en l'inèdit llibre de signatures de La Criolla del 1930-1931 que incorpora Villar: “Barreja de tristessa i d’alegria / i sobre tot de molta olla, / no es pot negar que La Criolla / té un cent per cent de poesia”. La roba estesa als balcons d'abans, ara són mitja dotzena de llençols: “Salvem Drassanes. Cap més hotel”. La protesta és l'última picada d'ullet de la nit i de la història: mandanga chachi.