Mor Liu Xiaobo, dissident xinès i Nobel de la Pau

“Cal creure en els testimonis disposats a morir”, deia Pascal. Liu Xiaobo, premi Nobel de la Pau, autor, crític literari, pensador i dissident xinès, n'ha estat un. Avui dijous, l'Ajuntament de Shenyang, la ciutat on es trobava ingressat Liu en un hospital, ha anunciat la mort del dissident que va reclamar d'una manera més clara i contundent que ningú la democràcia per a la Xina. El càncer de fetge, diagnosticat tard, massa tard, a la presó, on complia onze anys de reclusió per “subversió”, finalment l'ha vençut. La cadira buida que el va representar en la cerimònia de concessió del guardó pacifista a Oslo el 2010 estarà buida per sempre.

Queda el dubte de si el tumor no es va descobrir a temps per les males condicions mèdiques generalitzades a les presons xineses o si va ser, com sospiten alguns dissidents i defensors dels drets humans, una negligència voluntària per desfer-se de l'home que en el seu judici el 2009 va declarar “no tinc enemics ni odi”, però que Pequín considerava el seu principal enemic polític intern.

Sigui resultat voluntari o involuntari, amb la seva mort el Govern xinès es desfà per sempre d'una veu que hauria quedat lliure d'aquí a tres anys. Una figura amb l'altura moral del Dalai Lama o la birmana Aung San Sun Kyi en els seus anys d'arrest domiciliari. Una figura que, directament o indirectament, hauria servit de referent per als qui s'oposen al mandat del partit únic, el Comunista.

Liu va passar els seus últims dies a l'hospital universitari número 1 de Shenyang, al nord-est de la Xina, on va ser traslladat després que se li detectés el càncer, el 23 de maig. Ni tan sols va ser lliure en la seva agonia. La Xina va voler silenciar-lo fins al final. Poquíssimes persones properes a Liu el van poder visitar, incloent-hi la seva dona, la poeta Liu Xia, des del 2010 en arrest domiciliari, tot i que mai s'ha presentat cap càrrec en contra seva. L'establiment estava vigilat per forces de seguretat; les habitacions que hi havia prop de la seva s'havien buidat. L'accés de personal no autoritzat estava completament prohibit. Als amics de la parella els van impedir apropar-se o fins i tot viatjar a l'hospital.

La família va deixar clar que la seva última voluntat era rebre tractament mèdic a l'estranger. Pequín ho va rebutjar rotundament. El seu argument: que Liu ja estava massa malalt per plantejar-se cap trasllat. Un argument que va sostenir malgrat l'opinió contrària de dos metges estrangers, un d'alemany i un altre de nord-americà, als quals se'ls va permetre visitar el malalt en un aparent gest conciliador. Tots dos van assenyalar que l'evacuació era possible, però que havia de fer-se de seguida.

És el primer premi Nobel de la Pau que mor en captivitat des del 1938, quan el pacifista Carl von Ossietzky va morir a l'hospital mentre el retenia el règim nazi a Alemanya.

Liu va néixer al nord-est de la Xina el 1955, en plena efervescència del mandat de Mao. Massa jove per participar en la Revolució Cultural (1966-1976), opinava que aquest moviment el va acabar beneficiant: traslladat, amb els seus pares, al camp, no va rebre durant aquells anys una educació formal. En canvi, va llegir tot el que va poder, voraçment, tot el que tenia a mà. Això, explicava després, li va ensenyar a pensar per ell mateix.

El 1977, una vegada van reobrir les universitats, va ser un dels primers estudiants readmesos. Va estudiar literatura xinesa a la Universitat Normal de Pequín, on després va passar a ser professor. Als anys vuitanta, durant la breu primavera intel·lectual de la Xina, es va convertir en un dels seus intel·lectuals més destacats. Brillant crític literari, amb un sentit de l'humor mordaç i d'idees molt més liberals que el seu entorn, rebia habitualment sol·licituds per fer classes a l'estranger. No obstant això, una vegada a l'exterior, es desil·lusionaria també amb el model polític occidental.

La protesta estudiantil del 1989 es va produir quan era a la Universitat de Columbia, als Estats Units. No va dubtar a agafar un avió i volar a Pequín i solidaritzar-se amb els estudiants. Va organitzar una vaga de fam per donar-hi suport, i quan es va proclamar la llei marcial i tot arribava al final, va negociar un acord amb els militars perquè es permetés que els alumnes tornessin il·lesos als centres d'estudi. Van ser els joves, recordaria més tard, els qui es van negar a abandonar la plaça. A ells els va dedicar el 2010 el seu Nobel de la Pau.

Després de la matança –la Xina mai ha donat cap xifra oficial de víctimes–, Liu va ser condemnat a dos anys de presó per “incitació i propòsits contrarevolucionaris”. Seria el primer d'una llarga sèrie d'empresonaments; el segon, una pena de tres anys, arribaria el 1996.

A Liu li havia prohibit ensenyar i publicar a la Xina. Però sí que podia fer-ho a l'estranger, i va ser molt prolífic, publicant a Hong Kong, a Taiwan i a la resta del món. El 2004, va escriure que internet “és el regal de Déu al poble xinès”, un instrument perfecte per distribuir les seves idees i el seu activisme polític. Llavors, la xarxa no havia patit encara les diverses i cada vegada més fèrries campanyes oficials per controlar-les.

Va tenir diverses oportunitats per exiliar-se i començar una nova vida en un altre lloc. Les va rebutjar totes. Temia que la seva veu perdés potència fora de la Xina. Volia ser un element actiu dins del seu país.

El 2008 va promoure i va redactar la Carta 08, un agosarat document inspirat en la Carta 77, que Vaclav Havel i altres dissidents txecoslovacs havien redactat el 1977 contra el règim comunista. El text, amb 303 signants inicials, demanava el reconeixement de la llibertat, la igualtat i els drets humans com a valors universals; la divisió de poders, un poder judicial independent o la llibertat d'informació eren altres de les peticions. El 8 de desembre del 2008, un dia abans de la data prevista per a la distribució del document, Liu va ser detingut. El seu arrest formal s'anunciava sis mesos després. Finalment va ser condemnat a onze anys de presó el dia de Nadal del 2009.

“No tinc enemics ni odi. Cap dels policies que em van vigilar, detenir o interrogar, cap dels fiscals que van presentar càrrecs en contra meva, ni cap dels jutges que em van jutjar són enemics meus”, declarava llavors en el seu discurs de defensa. “L'odi pot podrir la intel·ligència i la consciència d'una persona. La mentalitat de veure enemics enverinarà l'esperit d'una nació, incitarà lluites cruels i mortals, destruirà la humanitat i tolerància d'una societat i perjudicarà el progrés d'una nació cap a la llibertat i la democràcia”. “Per això –afegia– espero poder transcendir les meves experiències personals en mirar el desenvolupament i el canvi social, contrarestar l'hostilitat del règim amb la millor de les bones voluntats, i dispersar l'odi mitjançant l'amor”.

Aquest dijous ha mort un dels intel·lectuals i de les ments polítiques més brillants de la Xina. Per a Pequín, ha desaparegut un criminal. Per als seus admiradors, se n'ha anat “l'home que va explicar la veritat sobre la tirania xinesa”. Per als defensors dels drets humans, l'esperança del que podria ser s'ha fet molt més petita.