Xavier Prat, el pintor de la ‘movida’ catalana

La movida madrilenya que va suposar el pas a la modernitat cultural a l'Espanya dels vuitanta no només es va circumscriure, malgrat la seva denominació, a la capital espanyola, sinó que altres artistes, sobretot pintors i músics d'altres ciutats, es van sentir partícips dels aires nous de llibertat que es van viure després de dècades de control ferri de la dictadura franquista. Xavier Prat (Perú, 1957-Barcelona, 2007) va ser un dels que des de Barcelona va passar de la contracultura a abraçar la postmodernitat que va néixer i es va forjar en aquest ambient d'inici de la democràcia, pintant la vida nocturna dels anys vuitanta, però també la ciutat preolímpica que estava a punt de canviar per sempre. Can Framis, el centre de la Fundació Vila Casas, li dedica a I a una altra ciutat també clareja, l'exposició més àmplia (prop de 70 peces, entre dibuixos i quadres) organitzada d'aquest pintor, que va morir fa deu anys després d'una terrible caiguda en un carrer de la capital catalana. I ho fa de la mà d'una de les persones que millor el va conèixer, el seu amic de joventut, el periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán.

La mostra no només recupera un artista oblidat, sinó gairebé secret, ja que pràcticament no va exposar i els seus quadres s'han conservat al cercle d'amics i familiars, a més d'un parell de col·leccions. “No vaig pensar que pogués aplegar tanta obra, pensava que l'exposició seria més petita”, explica Vila-Sanjuán, que assegura que Prat va ser “la persona de més talent” que va conèixer en la seva joventut. Les poques vegades que es van mostrar en públic les obres de Prat va ser en espais alternatius, però a Madrid ho va fer el 1981 amb El Hortelano (que vivia a Barcelona en aquells anys), Ceesepe, Pérez Villata o Martín Begué, en una de les mostres més emblemàtiques que es va fer llavors a Madrid. Va ser l'única exhibició destacada en la qual va participar, a més de la que li va organitzar el 1982 la Diputació de Lleida. Les seves obres, surrealistes i oníriques, són plenes d'objectes simbòlics i persones, com ell mateix, ja que es va autoretratar en un bon nombre d'obres. També d'animals, com gats i la seva gossa, a la qual li dedica una de les seves obres matèriques, amb pèl de l'animal. “Prat era intens, brillant, divertit, bohemi, provocador i polèmic”, subratlla el comissari.

Assidu de bars

Assidu de bars i sales de ball de Barcelona, com La Coloma o La Seca (oberta només sis mesos), va fer a partir de les seves sortides nocturnes una de les seves sèries més conegudes en la qual va pintar un bon nombre d'obres amb gent ballant i passant-s'ho bé mentre uns sinistres personatges siluetejats en primer pla semblen vigilar-los. “No va arribar mai a professionalitzar els seus treballs, ni literaris ni artístics, només va exposar en llocs alternatius”, destaca el comissari, que assegura que té “un ordinador ple amb els seus escrits, tots inèdits, entre contes, poemes i una novel·la. Encara no m'hi he posat”. A l'inici dels anys noranta Prat va deixar de pintar i es va centrar en la direcció artística de cinema treballant amb Gonzalo Herralde en pel·lícules com Últimas tardes con Teresa, Angoixa, de Bigas Lluna, o Los ángeles, de Jacob Berger, amb el director d'art Felipe de Paco. “Li encantava Federico García Lorca i Dalí”, explica Vila-Sanjuán, que recorda amb un immens somriure quan van pujar a Cadaqués a visitar el pintor. “Era molt proper, ens va rebre amb cava rosat i una bona conversa sobre art”.