Per fi, la solució

Tot un vast sector de l'opinió pública catalana —no només gran part dels independentistes, sinó també molts partidaris de la “tercera via” i fins i tot alguns unionistes— fa gairebé cinc anys que deploren i denuncien que, davant els plantejaments del sobiranisme, el Madrid del poder no oferia cap resposta propositiva; que el president Rajoy es limitava a exercir de don Tancredo, sense esbossar cap iniciativa.

Des del cap de setmana passat, aquest discurs ha deixat de tenir fonament. Don Tancredo segueix aquí, immòbil al seu pedestal. Però qui el va precedir en el lideratge i el va designar successor, José María Aznar, s'ha posat el vestit de llums i ha saltat a l‘arena amb l’estoc en rest, anant de cara al toro. Ho va fer el divendres 30 de juny, amb el discurs de clausura del Curs d’Estiu FAES 2017, que s'havia desenvolupat durant els dies previs a El Escorial.

La sucosa intervenció de l'heroi de les Açores i reconquistador de Perejil va estar dedicada, en els seus primers minuts, a parlar d’Europa, de les debilitats i els reptes del projecte europeu. Sempre des de la perspectiva nacionalista que li és pròpia: l'accent en la “defensa eficaç dels interessos nacionals” d’Espanya, el rebuig d'uns Estats Units d’Europa (“Europa no és un subjecte nacional, ni ho serà”, “els Estats no poden delegar les seves responsabilitats a Brussel·les, com si ells al seu torn fossin simples delegats de les decisions d'un ens llunyà i anònim”), etcètera.

No obstant això, després d'unes desqualificacions generals contra “el populisme i el nacionalisme”, el nucli dur de l'homilia de l'expresident va quedar consagrat al “desafiament independentista català”. I no cal un màster en aznarologia per percebre el to amenaçador de les seves paraules: “qui dona una puntada al tauler no pot demanar que el joc continuï. Qui utilitza el desafiament com a forma de conduir-se en política, no pot retreure que el desafiament s'accepti i, amb totes les cartes a la mà, qui el fa, el perd”.

Més clar: “Si l'independentisme crea una situació irreductible —i en això està”, per fer “front als que han decretat il·legítimament un estat d’excepció a Catalunya”, Aznar propugna amb lleugers circumloquis la suspensió de l'autonomia i els estats d'alarma, excepció o lloc previstos per la Constitució.

Potser per compensar aquesta duresa, alguns exegetes amables han afegit que “Aznar també convida Rajoy a fer política”. Sí, però quina classe de política? Segons el president de FAES, “fer bona política a Catalunya significa assentar bases d'entesa i sumar voluntats per articular una alternativa àmplia al nacionalisme, (...) que tregui Catalunya del parany en el qual el nacionalisme l'ha arrossegat”. Es tracta de “treballar democràticament i de debò perquè els deslleials [independentistes] no segueixin governant”.

Queden, doncs, avisats els dirigents i els militants del PPC, de Ciutadans i del PSC: ja poden arxivar uns la seva pugna per l'espai espanyolista tradicional i uns altres el seu “no és no”; ja poden oblidar-se de les diferències que els separen en qüestions de model econòmic, de polítiques socials o de moral i costums. Amb l'autoritat natural de la qual ell mateix es vanagloria (“Permeteu-me que us digui que quan parlo d'alternativa al nacionalisme, d'aplicació de la llei enmig de moltes veus escandalitzades (...), sé del que parlo”), José María Aznar López els dicta el rumb a seguir: un front nacionalista espanyol que extirpi de Catalunya la mala llavor del nacionalisme.

És veritat que cap enquesta dona a un eventual tripartit PP-C’s-PSC la majoria necessària per governar, com també n’és que incorporar el bloc aznarià a Catalunya en Comú sembla bastant difícil. En aquest cas només quedaria una solució; aquella en la qual segurament pensa Aznar quan diu “sé del que parlo”; la que ell mateix va aplicar al País Basc mitjançant la llei de Partits del 2002 i que, a mig termini, faria possible el govern “constitucionalista” de Patxi López entre el 2009 i el 2012: la il·legalització de l'independentisme català (CUP, ERC i PDECat) o almenys d'una part d'aquest. Res en la lectura del discurs d’Aznar de divendres passat permet excloure una hipòtesi semblant; al contrari.

Que Aznar ja no representa ningú? Bé, simultàniament l’Ajuntament de Jaén (Vox i PP) reclamava la suspensió de l'autonomia catalana.

Joan B. Culla és historiador.