Baiget, referèndum i futures turbulències

El que més ha cridat l’atenció de la premsa internacional de l’acte del dimarts és que el Govern té la intenció de proclamar la independència en 48 hores si guanya el referèndum. A més, l’anunci del referèndum es barreja inevitablement amb la destitució del conseller Baiget per mostrar seriosos dubtes sobre la seva celebració. És el contingut de la nota de Reuters que juntament amb AFP són les agències que subministren gran part de la teca als mitjans internacionals.

Hi ha mitjans, però, que publiquen articles més elaborats. La BBC, per exemple, fa una llarga història del procés. La televisió britànica considera que la “dolorosa crisi econòmica” ha provocat el repunt de l’independentisme, fins aleshores amb poc suport. La BBC veu un Puigdemont ferm en la seva convicció que un estat independent “ha de venir aviat”, però “l’Executiu català no té cap autoritat per supervisar la seva proposta de vot”. La seva conclusió és que els mesos que s’acosten seran “turbulents”. Euronews explica que la futura llei del referèndum s’empara en resolucions del Tribunal de la Haia i la legislació canadenca. El mitjà també explica que no es fixa un mínim de participació per acreditar la validesa de la consulta. La luxemburguesa RTL veu un Executiu català travessat per intensos debats perquè no ha trobat la manera de garantir la credibilitat de l’escrutini. Esmenta el cas de Jordi Baiget i com el Govern espanyol ha multiplicat les amenaces sobre funcionaris i empreses per tal d’impedir el referèndum. Politico és un altre dels mitjans que tracta el tema amb deteniment. Titula: “Els catalans treuen de polleguera Madrid amb la llei d’autodeterminació”. Libération contempla una societat catalana dividida a favor i en contra de la independència tot i que una gran majoria voldria tancar la qüestió amb un referèndum.L’argentí Clarín esmenta l’anunciada creació d’una Sindicatura Electoral que, segons les autoritats espanyoles, no oferirà garanties de neutralitat i pluralisme. El diari subratlla que els ciutadans poden ser convocats a presidir o ser vocals de les meses electorals, però no es diu res sobre què els passarà als que s’hi neguin. La Tribune explica que el Govern de Rajoy s’oposa fermament a aquest referèndum perquè considera que una qüestió sobre la sobirania nacional ha de ser debatuda per tots els espanyols.Una curiositat. L’indépendant dedica un article sobre una “política ficció”: que la Vall d’Aran vulgui ser independent de Catalunya. Ho basa en declaracions del socialista Paco Boya, membre de l’equip de Pedro Sánchez i antic president del Consell General de la vall. Boya afirma que l’occitanisme és una marca de fàbrica de la vall. I el diari explica que la seva bandera, amb un toc català al mig de la creu occitana, no enganya sobre el seu occitanisme.

The New York Times, després del seu editorial en què defensava la celebració d’un referèndum, remet a la nota de Reuters. Un editorial que ha tingut una carta de rèplica de l’ambaixador Pedro Morenés on es publiquen dades que coincideixen amb les donades per Josep Borrell a un article del dia 2 de juliol a El Periódico. Segons Borrell, “la contribució de Catalunya al PIB espanyol és des de fa 10 anys del voltant del 19%. I la seva contribució a la recaptació fiscal de l’Estat és també del voltant del 19%. O sigui, que aporta de forma proporcional a la seva riquesa relativa. I rep al voltant del 15% del total dels recursos globals de l’Estat, una proporció pròxima al percentatge de la seva població que és el 16%”.

Entre dimarts i dimecres, la premsa de Madrid i Barcelona va plena de l’afer Baiget i de les explicacions donades pels diputats independentistes sobre com serà el referèndum. El Punt Avui, que va publicar l’entrevista amb Jordi Baiget que va provocar la seva destitució, afirma a l’editorial del dimecres que “la llei que empara el referèndum declara la seva prevalença sobre totes les altres. És un primer acte de desobediència a Espanya? No: és un acte d’obediència a la sobirania de Catalunya”. I el seu director, Xevi Xirgu, finalitza el seu article dient: “S’ha acabat, senyors meus, la pedagogia amb Espanya. Tirem pel dret. I s’han acabat, consellers meus, les pors i les temences. Si s’han quedat al Govern, gestionin si us plau els seus vertígens. Ah! I tapin-se les orelles”.

L’editorial de l’Ara d’aquest dimecres afirma que la millor garantia del referèndum serà una gran participació. “Si el Govern aconsegueix transmetre el missatge que el que està en joc l’1-O no és només el futur de Catalunya, sinó fins i tot una certa idea de democràcia, haurà guanyat una part decisiva de la batalla”. La seva directora, Esther Vera, escriu que hi ha incògnites importants com la compra d’urnes o l’origen del cens electoral. “La credibilitat del referèndum és part de l’èxit però cal saber que no es votarà com sempre”. El govern el PP no podrà evitar, escriu, que “el domini la seva naturalesa”. I conclou: “La clau serà la reacció dels ciutadans”. Josep Ramoneda, al mateix diari, afirma que cada dia que passa és més difícil un referèndum amb unes garanties que permetin el reconeixement internacional. “La ciutadania té dret a saber si l’objectiu estratègic és el referèndum en si o el xoc frontal amb l’Estat espanyol”. El Govern es decanta per forçar la confrontació. “No tothom ho veu així. I cal escoltar els discrepants, que també poden tenir raó. Induir a callar sempre és un mal camí”. Dimarts, a l’editorial sobre el cas Baiget, aquest diari reconeixia a l’exconseller “sinceritat”, però el camí demana “determinació i cohesió interna”. Per al diari, Puigdemont ha tancat de manera fulminant una crisi de govern oberta pel conseller que va dubtar de l’1-O.

La Vanguardia veu la futura llei del referèndum “políticament i jurídicament feble”· L’editorial recorda que l’Estatut indica que les lleis destinades a regular el règim electoral han de tenir el suport de dues terceres parts dels diputats, una majoria que el bloc sobiranista no té. “En suma, la llei del referèndum es revela com un instrument al servei exclusiu de la causa independentista. Tot plegat denota més urgència partidista que no pas equitat i consistència jurídiques”. Sobre el cas Baiget, Isabel García Pagan escriu que el cop a la direcció del PDeCAT no és irreversible “perquè la joventut de l’equip de Pascal manté alt el llindar de resistència, però no aconsegueix fer compatible la supervivència del partit i el seu futur electoral amb el convenciment presidencial que el bé superior a preservar és el procés sobiranista”. Pilar Rahola aplaudeix la decisió de Puigdemont, “ràpida, contundent i catàrtica, que busca reforçar la cohesió de la tropa, fer pujar l’ànim col·lectiu i exorcitzar qualsevol dubte”. En canvi, Lola García, apunta que hi ha actes d’autoritat que no sempre són el que semblen. “En el fons, Puigdemont ha fet un flac favor al seu partit”. I acaba: “Hi ha cops de puny a la taula que, per pretesament ferms, deixen debilitats al descobert”.

El Periódico titula el seu editorial de dimecres “Referèndum sense garanties”. I el considera una “enganyifa” perquè es basa en la confiança que sigui la resposta punitiva de l’Estat la que, en avortar-ne la celebració per força, li confereixi la legitimitat no obtinguda a les urnes. El diari, a més, qualifica d’esguerro la futura llei del referèndum perquè, entre altres coses, aquesta “llei suprema” plagia matusserament la legislació electoral de l’Estat, “fins al punt de declarar-la subsidiària en tots aquells supòsits que no estiguin previstos”. L’expresident de la Generalitat, José Montilla escriu que “aquest no és el camí” amb la intransigència i la porta tancada d’uns i el voluntarisme quimèric dels altres. Carles Cols es pregunta qui va pagar l’acte al TNC de presentació del referèndum. “Es va dir que era el Govern, fins que el PSC va preguntar per les factures i, alehop, l’acte va passar a ser producció de JxSí”. Xavier Bru de Sala escriu, per la seva banda, que si Rajoy vol impedir el referèndum s’haurà de mullar de valent. Puigdemont i referèndum són indestriables, així que “o hi ha cacera major contra el president o hi haurà referèndum”. Una intervenció contundent contra les urnes, segueix, pot provocar la indignació popular que podria ser “l’ingredient que li falta al còctel de la independència per resultar imbatible”. Dimarts, en un editorial sobre Baiget, el diari afirmava que Puigdemont sembla haver-se apropiat l’estil de fer política sense agafar presoners. I Joan Tapia escrivia que l’incendi és seriós. Puigdemont ha donat un triple cop d’autoritat (cessament de Baiget, menyspreu a Marta Pascal i substitució per Santi Vila). “Veurem si Puigdemont té de veritat l’autoritat que va voler demostrar ahir”.

El Mundo també ha publicat dues editorials, dimarts i dimecres. Primer per afirmar que la Generalitat es fractura per culpa del referèndum. Sobre aquest, considera que l’única resposta possible del Govern espanyol és la llei, “que inclou l’Exèrcit, com va suggerir Cospedal”. “El Govern té la legítima força per aturar l’arbitrarietat i la fal·làcia contraria al dret amb què el separatisme porta Catalunya a un atzucac”. El diari no es refia del suport del PSOE de Pedro Sánchez al Govern espanyol. F. Jiménez Losantos es pregunta si el PP i el seu Govern existeixen. “No ho sembla. Rajoy segueix finançant la Catalunya colpista, no la lleial i, de passada, ha trencat Ciutadans, que dubta entre si jugar o no a la reforma constitucional. Seria com jugar a la ruleta russa”. Per a Álex Sàlmon, la crisi encetada per Baiget no ha finalitzat.

ABC titlla el referèndum de disbarat jurídic del secessionisme i afirma que a la Fiscalia no li caldran gaires arguments per concloure que la llei que el reguli és “il·legal, autoritària, excloent i immoral”. Ignacio Camacho considera que la societat catalana no pot seguir passiva davant l’extremisme revolucionari que ha segrestat la seva vida política. Si no hi ha una reacció de sensatesa a temps, “serà difícil trobar una sortida indolora al conflicte”. Aquest diari, com altres, subratlla que la presentació del referèndum va ser capitalitzada per la CUP en l’acte per a la premsa fet al Parlament. De vuit diputats que van intervenir, quatre eren de la CUP. El dia abans, Salvador Sostres escrivia que dins de JxSí no tots són inequívocament independentistes. Als independentistes irredempts que es necessita per trencar un Estat com Espanya, continuava, els anirem coneixent a mesura que hagin d’enfrontar-se amb la Justícia i pagar-ne el preu. Aquest mateix dia, Edurne Uriarte, al seu article, afirmava que no hi ha dubtes que som davant d’un cop d’Estat. “No sembla sensat”, doncs, “esperar que el problema es resolgui sol. No ho farà ni a curt ni a llarg termini mentre la por i la confusió dominin a la resta”.

La Razón qualifica el referèndum de “cop a la democràcia” i subratlla la intenció de proclamar la república catalana en 48 hores si guanya el sí (sense mínims de participació ni de percentatges favorables). I conclou: “És evident que s’ha obert una via perillosa que solament perjudicarà Catalunya i que el Govern d’Espanya no té més opció que aplicar la llei en defensa de l’estat de dret”. El diari proposa com a fórmula de desbloqueig la convocatòria d’eleccions autonòmiques “amb la llei a la mà”.

Per a Vicent Partal (Vilaweb), a propòsit de Baiget, “qui no estiga disposat a jugar-s’ho tot per complir el mandat democràtic de les urnes, qui antepose raons personals al projecte col·lectiu, simplement no té lloc en un govern que no és ací per a fer qualsevol cosa que faria un altre govern qualsevol. Aquest és el missatge que Palau ha enviat al país”. Per a Salvador Cot (El Món), “la gran incògnita és per quina raó l'Estat ha permès que el conflicte entri en fase decisiva sense moure un dit, més enllà de l'excitació de les clavegueres [...]. Probablement, l'Estat espanyol no té prou gruix democràtic ni prou flexibilitat política per fer cap altra cosa que no sigui negar i amenaçar. Però a Madrid pensen que, a falta de legitimitat, n'hi ha prou amb la força. El 2 d'octubre entreveurem les conseqüències històriques del pas del Rubicat, l'última frontera abans de la sobirania”. José Antich (El Nacional) afirma que “el camí cap al referèndum no s'aturarà. En tot cas, serà aturat. I sobre això últim, cada vegada hi ha més dubtes que realment pugui ser així”. Marc Guinjoan (Nació Digital) analitza les condicions per donar validesa al resultat del referèndum. “La combinació de mínims de participació i de vots favorables només es donen a set països del món (Rússia, Polònia, Taiwan, Mongòlia, la República Dominicana, el Tadjikistan i Lituània)”. Per evitar tant que unes minories bloquegin el canvi constitucional o que altres minories el forcin, “l’alternativa és requerir un mínim de vots favorables no sobre el total de participació sinó sobre el total de l’electorat. Aquest per exemple és el cas dels referèndums a Hongria i a Lituània, on es requereix que els vots favorables superin el 25% i el 50% del cens, respectivament, o el ja mencionat cas de Dinamarca, amb 40% de vots favorables sobre el total del cens. Un acord complex com aquest, però, requeriria un bon consens entre les institucions que promouen el referèndum que, en el cas català de cara a l’1-O, no sembla que a hores d’ara es pugui donar”. Per a Xavier Rius, els convocants, “busquen rebentar-ho tot, en expressió de la CUP. Aquella vella màxima que quan pitjor, millor. És la darrera esperança. La suspensió de l'autonomia, l'atenció internacional, que la UE faci de mitjancera. Somien: la UE l'han feta els estats. No hi haurà xoc de trens. Simplement el tren ens passarà per sobre. El pitjor és que el mal ja està fet: costarà molt tornar a cosir el país, recuperar l'autoestima dels catalans i fer tot el que no s'ha fet els darrers anys”.

Per cert, en una nota sense firma, La Vanguardia recorda que el nou conseller de Cultura, Lluís Puig, havia estat bomber. “En aquests temps convulsos d’altes temperatures, no ve mai malament un conseller destre amb la mànega i amb habilitat per apagar focs”.