El problema és de Puigdemont

Un dels grans errors de l'actual catalanisme polític és la creença que Catalunya i Barcelona són un país i una ciutat modernes, europees i avançades, mentre que la resta d’Espanya, incloent Madrid, segueixen sent exemple d'un endarreriment secular: econòmicament improductives, socialment endarrerides i ideològicament carques.

Això mateix pensaven els primers catalanistes de finals del segle XIX, en coincidència, per cert, amb certs intel·lectuals espanyols d'aquella època, des dels escriptors del 98 fins als de la generació següent, la d’Ortega i Azaña, crítics implacables tots ells de la societat espanyola de la seva època i de l’Estat de la Restauració. Vistes des de la perspectiva actual aquestes percepcions no semblen gaire ajustades a la realitat. La Restauració va ser un període de creixement i prosperitat econòmica generalitzada a Espanya, inclosa naturalment Catalunya, i sobretot va ser un període de modernització de la societat espanyoles des del punt de vista social i cultural.

L'exemple més evident d'això últim va ser la Institución Libre de Enseñanza, amb totes les seves ramificacions culturals i influències socials a tots els nivells: en ensenyament primari i secundari, en la promoció de la dona a la societat i en la majoria dels camps de l'ensenyament superior i del coneixement científic. Cap als anys 30 del segle passat, la universitat de Madrid oferia un planter de professors de primera fila que si no hagués estat per la diàspora que va produir la guerra civil i el sectarisme dels anys de dictadura, haguessin elevat la cultura espanyola a un primer nivell europeu.

Res a Catalunya, ni de lluny, era comparable. L’Institut d’Estudis Catalans, de creació molt posterior a la Institución, potser hauria arribat amb el temps a un nivell semblant, encara que fos un ens públic, no una entitat privada sorgida de la societat civil com la madrilenya. A més, aquesta última era laica, neix precisament quan expulsen de la universitat pública, per motius ideològics i de consciència, els qui després la van fundar. Per tant, tot això desmenteix el mite d'un Madrid únicament oficialista i retrògrad, amb una societat controlada pel Rei, la Cort, l’Església i l’Exèrcit. La Institución Libre de Enseñanza era privada i laica, sorgida i desenvolupada a l'interior de la societat civil i al marge i en contra de l’Església.

Cap institució cultural se li assemblava a Barcelona fins que des de Madrid, per impuls de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, aquest últim gran partidari d'un catalanisme influent a la capital d’Espanya, es va crear la Mancomunitat i, en el seu si, l’Institut. Però amb vint-i-cinc anys de retard respecte a la Institución, el desfasament era molt notable. No hi ha cap dubte que en aquest període Madrid va ser culturalment molt superior a Barcelona: ja llavors la suposada superioritat catalana en aquest terreny era un mite.

Ara bé, si fa un segle i escaig això ja era així, sostenir-ho el 1980, i molt més encara el 2017, fa riure. Catalunya i, en concret, Barcelona, han estat i són societats avançades, però Espanya, i en concret Madrid, no són un erm econòmic i cultural, tal com encara sostenen alguns catalans amb complaent autosatisfacció. Per ells, Madrid és una capital provinciana, fruit del passat militar i autoritari de Castilla, mentre que Catalunya és un vell país d'arrels carolíngies, entroncada des de sempre amb la civilitzada i tolerant Europa, amb Barcelona com a capital natural dels països mediterranis.

Des d'aquestes conviccions, des d'aquest pòsit tradicional del catalanisme polític, el president Puigdemont ha pronunciat amb tota serietat en un acte institucional solemne, no en una declaració espontània als mitjans de comunicació, que Espanya té “un problema amb la democràcia” perquè no deixa votar als catalans. Una frase sorprenent perquè els catalans voten amb regularitat en totes les eleccions previstes a les lleis, a les lleis democràtiques, per descomptat. I Espanya —l’Estat espanyol, ara sí— tindria un problema amb la democràcia, una manera de dir que no s'és demòcrata, si incomplís les lleis vigents.

El problema, doncs, no és d’Espanya sinó de Puigdemont pel seu mal exemple a menysprear la llei, sigui per ignorància o mala fe, m'és igual, amb una actitud que desprestigia aquesta Catalunya que es vol europea i civilitzada, que sap ben bé que en un Estat de dret, precisament perquè és de dret, es confonen democràcia i llei.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.