Sabina fa posar dempeus el Sant Jordi

Una vegada més Joaquín Sabina va guanyar la seva batalla barcelonina abans de pujar a l'escenari. El Sant Jordi ja havia esgotat les localitats i 15.590 persones van omplir el poliesportiu olímpic mentre es va omplint també una segona actuació programada, a causa de l'èxit de la primera, prevista per al 13 de setembre. Era un quart d'onze de la nit quan els llums es van apagar a ritme de vals i els xiulets previs d'impaciència es van transformar en un clam immens per acompanyar la sortida dels set músics de Joaquín Sabina. Un retard aquesta vegada comprensible, ja que a l'exterior les cues per accedir al recinte eren molt més llargues i lentes del que és habitual, sens dubte per les dificultats prèvies per arribar fins a la muntanya i, sobretot, per trobar aparcament.

El poliesportiu ja era ple quan Sabina va irrompre a l'escenari mentre sonava un arcaic Begin the Beguine i apareixien projeccions en blanc i negre que recordaven el Chicago dels anys vint a les set enormes pantalles de vídeo estretes i allargades com les pantalles dels mòbils. Si ja veiem la vida a través del mòbil, ara sembla ser que també veurem els concerts en aquest format, tot i que –no ens deixem enganyar les modes–, qualsevol imatge es veu molt millor en una pantalla d'estil cinematogràfic. I, sense dir ni una paraula, Sabina, amb perilla mefistofèlica i barret fins a les celles, ho va negar tot sobre una successió de retalls de diari amb crítiques dels seus concerts.

Després d'aquest primer tema que dona títol al seu últim disc, Lo niego todo, el primer amb composicions noves en vuit anys, en van venir sis més d'aquest mateix treball. Cançons rebudes sense un caliu excessiu. És el que acostuma a passar sempre amb les cançons dels últims discos de tots els cantants, potser per això Sabina, gat vell, les canta totes juntes al principi i, ja despullat de compromisos d'actualitat, es pot endinsar en el seu memorable passat per fer aixecar el públic del seient. Així, després d'un descans durant el qual els seus músics van poder mostrar les seves aptituds com a solistes, Sabina va tornar, aquesta vegada amb barret blanc, i La Magdalena va encendre el Sant Jordi. Mentre Mara Barros li feia la rèplica al d'Úbeda ja es van poder escoltar els primers ecos de milers de veus cantant. I ja no van parar de cantar, i llàstima de les cadires i de les estrictes mesures de vigilància perquè molts també haurien ballat. De ganes no en van faltar i tot el poliesportiu dempeus va seguir una recta final apoteòsica que es va moure entre la cobla, les ranxeres, el rock de diverses tonalitats, tocs cubans o jamaicans i la poesia directa i descarnada.

Por el bulevar de los sueños rotos, 19 días y 500 noches, Noches de boda, Y sin embargo, Peces de ciudad, Y nos dieron las diez, Princesa… Sabina, que es va definir com a “andalús, català i argentí” i va dedicar una cançó a Carme Ruscalleda, va parlar de Javier Krahe i Gabriel García Márquez, va recordar la càrrega d'emotivitat del seu primer gran concert, a la Monumental de Barcelona coincidint amb l'atemptat d'Hipercor. I, és clar, va compartir un tros d'escenari amb el seu cosí el Nano. Serrat, amb gorra i tamboret de Bocaccio sota el braç, va aparèixer per sorpresa (tot i que molts ja se l'esperaven) i junts van cantar, ells dos i tot el públic encenent els llums dels mòbils, Paraules d’amor.

Joaquín Sabina va tornar a arrasar al Sant Jordi omplint d'intimitat i complicitat aquest immens recinte. Com si a la barra d'un bar (d'aquells d'abans, que eren plens de fum) estigués explicant històries. Les seves històries de sempre, però que segueixen sonant fresques, especialment si les defensa amb la vehemència amb què ho va fer dimecres a la nit. Una pregunta final: per què es posen cadires a la pista quan el públic es passa bona part del concert dempeus?