El moment carismàtic

Deia el president de França, Emmanuel Macron, en aquest diari que desconfiava del “terme populisme perquè té diversos significats. Molts, tant d’esquerres com de dretes, m’han dit que soc populista. Quan els partits estan cansats, s’estranyen que puguem parlar al poble. Si això és ser populista, no és res dolent”. Ho afirma una genuïna figura del neoliberalisme imperant, que ha passat del no-res al poder màxim de la República francesa en un any, precisament perquè ha sabut copsar les causes del malestar. En la mateixa entrevista situa com a prioritat “la construcció d’una Europa que protegeixi”, és a dir, el reconeixement que la crisi europea és una crisi de desemparança i que, en comptes d’“utilitzar les pors”, el que cal fer és “convertir-les en energia”.

Estem en la fase de propagació del relat del nou president i caldrà esperar a veure per on es decanta la ficció quan afronti les rugositats de la realitat. Però en les frases esmentades Macron deixa dues pistes d’interès: el cansament dels partits s’expressa en la incapacitat de parlar al poble. Retornar la confiança a la ciutadania és fonamental. Per això parlar de populismes no porta enlloc, només és una arma de defensa dels campions “de la moderació i del sentit comú” que s’autolegitimen assenyalant com a radical tot el que es mou.

Però la pregunta és: recuperar la capacitat d’adreçar-se al poble significa el ressorgiment del model carismàtic? És un protocol imprescindible per superar la crisi de la forma partit? Per conduir-nos cap a on? No cal adular la ciutadania, sinó “parlar a la seva intel·ligència”, ha dit Macron per marcar diferències amb “la demagògia”. Però governa França amb un Parlament neutralitzat i un Govern fet a mida, des de l’acumulació de poder i des de la ficció de la superació del conflicte social: “Soc de dretes i d’esquerres”. Fins al punt que ja es diu que els propers conflictes es dirimiran directament amb la societat civil. És compatible aquesta fantasia amb la democràcia?

La democràcia és un règim per a la resolució pacífica del conflicte, i el seu principi de selecció (la meitat més un com a majoria) afavoreix el joc binari, simbolitzat per l’oposició entre dreta i esquerra, projecció de diversos antagonismes (antics i moderns, burgesos i proletaris, conservadors i progressistes, liberals i socialistes, nacionalistes i cosmopolites i un llarg etcètera). No hi ha democràcia sense conflicte. La democràcia és més freudiana que marxista, en el sentit que, a partir del reconeixement del conflicte, del que es tracta no és de superar-lo, sinó de trobar els equilibris compensatoris que permetin seguir avançant. Els problemes no es resolen, es transformen. La pretensió de situar-se per sobre del conflicte, de representar un interès de tots és sempre la imposició d’uns interessos determinats per sobre els altres. Ho deia Claude Lefort: La democràcia sempre està oberta a la incertesa. I si la incertesa desapareix, la democràcia també. Per això la temptació carismàtica, la pretensió de substituir la confrontació d’interessos per un suposat interès general (que és l’interès del més fort) marca sempre una deriva cap a l’autoritarisme.

L’era de les revolucions va finalitzar el 1989, quan l’enfonsament dels sistemes de tipus soviètic va tancar el cicle obert amb la Revolució Francesa. La democràcia en va sortir triomfant, però va perdre ràpidament vitalitat en un temps en què es van imposar els qui pretenien desarmar la ciutadania dissolent la societat, reduint-la a una suma d’individus. Ara els ciutadans se senten vulnerables i tornen a buscar espais relacionals en què se sentin mínimament emparats. ¿La seductora tornada als lideratges carismàtics d’obres tan diferents com Trump o Macron és un trànsit cap a l’autoritarisme o bé un parèntesi fins que la societat generi processos de canvi per la mobilització pacífica pròpia d’aquests temps postrevolucionaris? Necessitem una democràcia inclusiva, que el debat i la confrontació política no suposin la marginació, desqualificació i exclusió de determinats grups socials. I això no ho garanteix un lideratge carismàtic que se situa per sobre dels bàndols, és a dir, per sobre de tots, ni la sinistra consigna del polític assalariat que només repeteix que no hi ha alternativa. Ja no es decapiten reis. Es construeixen hegemonies. És a dir, el que aconsegueixi determinar el sentit de les paraules guanya.