L’escenocentrisme original

Els textos del teatre antic permeten una aproximació limitada a les condicions d’escenificació del seu temps. La Poèticad’Aristòtil, un tractat incomplet, ha generat al llarg dels segles molts trencacolls. Per saber com es representaven les obres grecoromanes, és imprescindible d’escrutar documentació ben diversa, capaç de dilucidar l’extraordinària espectacularitat de l’època antiga, en la qual arrela l’escena occidental. Del textocentrisme fem cap a l’escenocentrisme original.

L’escena antiga aplega una tria selecta de textos grecs i llatins sobre les arts de l’espectacle en el món clàssic. Després d’un prefaci incitador de Joan Casas, obren el recull els intrèpids pròlegs de Terenci a les seves comèdies. Doblat d’advocat defensor, aquest distingit representant de la comèdia romana hi polemitza animosament amb els coetanis sobre el concepte d’originalitat (tot ja ha estat dit abans) i deixa al parer del públic que valori si les seves obres mereixen la lloança o el blasme.

S’hi apleguen, a continuació, els capítols dedicats als teatres del Llibre V del manual L’arquitectura de Vitruvi. Com a edifici d’utilitat pública, el teatre necessita, segons aquest tractadista, un lloc saludable dins de la polis. La seva construcció ha de seguir uns requisits òptims: fonaments sòlids, grades, corredors i accessos adequats i, en especial, bona acústica. Amb precisió tècnica, Vitruvi delimita les parts del teatre i els materials per construir-les, com també les diverses escenografies per a cada gènere. Les seves minucioses indicacions urbanístico-arquitectòniques volen garantir el benestar físic i mental del públic.

Altres capítols aborden aspectes fonamentals per entendre la concepció eminentment espectacular de l’escena antiga. Si Pòl·lux classifica els personatges estereotipats de la tragèdia i la comèdia nova segons les màscares que han de dur, el Carició mostra una representació mímica, de caràcter còmic i festiu, oberta a la improvisació i a l’acompanyament musical.

Llucià de Samòsata, d’altra banda, exposa els orígens, els trets i els benifets de la dansa, un dels espectacles més populars. En termes també elogiosos, Libani defensa la tradició, la dignitat i l’interès d’aquest art i dels ballarins, tinguts per depravats, i aporta remarques subtils sobre la mimesi. Conservat en un papir montserratí, l’anònim poema Alcestis de Barcelona deuria ser, en fi, una pantomima tràgica adaptada de l’Alcestis d’Eurípides.

Amb bon criteri, clou l’antologia Els espectacles de Tertul·lià, una de les diatribes més furibundes, provinent de les files de l’apologia cristiana, contra les arts escèniques. Per més que l’autor hi acusi a tort i a dret els espectacles —que judica obra del diable— de perversió, paganisme, idolatria o impudícia, n’ofereix de retop dades valuoses sobre la diversitat i l’impacte en la societat antiga.

Editada amb la pulcritud d’Adesiara, L’escena antiga dona a conèixer —en unes traduccions d’Esther Artigas i Roser Homar que llisquen de primera i que es llegeixen amb plaer— textos —una bona part inèdits fins ara en català— d’un gran interès per conèixer més de prop la vitalitat i la persistència formidables de l’espectacle en el món grecoromà. Llegides avui, algunes de les observacions que s’hi consignen sobre les arts escèniques resulten, tot i la llunyania en el temps, tan controvertides com vigents.