T de Teatre: “La comèdia és sana i terapèutica”

"Pensem en un director amb qui ens agradaria treballar i en un text que parli de coses que ens agradaria representar i ens hi posem". És la fórmula que té de treballar T de Teatre, companyia formada per Carme Pla, Àgata Roca, Marta Pérez i Mamen Duch. Dit així, sembla molt fàcil. És un luxe. Però no. Aquestes quatre actrius fa 25 anys que treballen juntes, no han parat i ja tenen un estil molt personal i reconeixible, una manera de fer teatre que és marca de la casa: "Teatre de text, històries properes, humor". Tothom sap el que fan perquè s'ho han guanyat a pols.

Ara celebren 25 anys. En realitat en fa 26 que van sortir de l'Institut del Teatre i van presentar Petits contes misògins, de Patricia Highsmith, a l'antiga Cuina de l'Institut. "L'any passat no vam poder fer cap celebració", diu Àgata Roca, "i en realitat, podem dir que quan l'obra va començar a girar ja era el 1992". Amb les idees prou clares, amb molta il·lusió i amb generoses dosis de tes (la T del nom de la companyia no és només de teatre...), es van dedicar a la creació pràcticament al 100%.

La representació en aquell espai del carrer Sant Pere més Baix, amb una escenografia reciclada de contenidors, va ser un èxit. "No ens ho esperàvem", reconeix ara Carme Pla. "En acabar va venir el Sergi Belbel i ens va dir que podíem comptar amb ell per al que volguéssim... L'havíem entusiasmat!" D'allà van passar per Fira Tàrrega i, després, les van programar al Mercat de les Flors. "Al Mercat!", recorda Pla.

Fer-se un lloc en el món del teatre, com ara, tampoc era fàcil fa 25 anys. Però Sergi Belbel no feia broma i el 1994 les va dirigir a Homes!, una comèdia que va ser un dels punts d'inflexió en la història de T de Teatre. "Vam estar a Madrid, amb la versió en castellà, del setembre al juny i ens vam donar a conèixer a tot arreu, va ser un trampolí", recorden Roca i Pla. Amb Criatures, dirigides per David Plana, van travessar l'oceà i van triomfar a Sud-amèrica.

L’humor com a eina

"Eren obres on manteníem la clau còmica", explica Pla. "Riure de nosaltres mateixes ens donava un ventall de possibilitats molt ampli", afegeix la seva col·lega. Amb el filtre de l'humor, parlaven d'amor, de dolor, de misteri... "Però les nostres obres sempre deixen un regust dolç. Ens interessa que la gent surti del teatre diferent de com hi ha entrat. I amb la comèdia agafes una distància. Per això creiem que és terapèutica i sana", asseguren.

"Només en un capítol ens veia més gent que en totes les representacions de teatre que havíem fet mai", diu Carme Pla

Homes!, Criatures… , tot i que "no es tracta de riure per riure", sí que eren obres de riure molt i estructurades en una sèrie d'esquetxos. Elles van voler anar més enllà. Com pot ser que t’estimi tant, amb el director argentí Javier Daulte, va significar un canvi en ser una obra amb un argument rodó i tancat. Era una mena de thriller, amb intriga, drama i, per descomptat, amb humor. Sortir, en certa manera, del model d'èxit que havien seguit fins llavors era un risc. "No vam tenir por d’haver-nos encasellat i a la gent li ha seguit agradant el que hem anat fent. Tenim dret a fer el que volem. I cal innovar-se. No ens hem deixat endur per la por. L’abisme hi serà sempre!", diu Pla.

Aquest mateix to de comèdia, lluny del riure per riure i farcit d'allò que en diuen humor intel·ligent els va obrir les portes de la televisió. Va ser el director de cinema Cesc Gay, parella d'Àgata Roca, qui els va fer un projecte que es va dir Jet lag, va emetre TV3 en sis temporades, entre el 2000 i el 2006, i encara es recorda. "Era un bon moment de la televisió", comenta Pla. "Acabaven de fer Plats bruts, que va ser la sèrie que va descobrir la sitcom a Catalunya i va ser brutal. Ens ho vam passar de conya, fins al punt de no poder acabar una escena perquè ens pixàvem de riure!" Aquest projecte els va acabar de donar un nom. "Només en un capítol ens veia més gent que en totes les representacions de teatre que havíem fet mai". Més de 10 anys després de l'experiència, estan convençudes que deixar la petita pantalla no va ser un desencert: "És millor deixar una cosa digna que allargar-la massa", coincideixen a dir.

Sempre han estat una companyia de teatre. Sobre els escenaris han mantingut aquell minimalisme, al principi forçat i després buscat. "La qüestió és que amb poquíssima cosa es pot fer teatre. I mantenim aquest estil encara ara, perquè dona més importància al text i a la interpretació: no t’hi pots amagar!", diu Pla.

Reflectides en els seus personatges (sovint, escrits pensant en cada una d'elles) asseguren que han après moltíssim de cada director amb qui han treballat. Parlem dels esmentats Belbel, Daulte i Plana, d'Alfredo Sanzol (Delicades i Aventura!), de Pau Miró (Dones com jo), de Ciro Zorzoli (Premis i càstigs)... Mentre barrinen si per al proper projecte busquen una directora en comptes d'un director, ara van voler provar amb Julio Manrique. "Vam contactar-hi i va estar encantat de treballar amb nosaltres i el Marc Artigau i la Cristina Genebat van escriure E.V.A., un text sobre el dolor", expliquen, que veurem al Romea del 30 de juny al 6 d'agost en el marc del Grec.

"Seguim en el nostre to i hi posem sentit de l’humor", avança Roca. "És una muntanya russa d’emocions. I és una feinada des del punt de vista dramàtic: són quatre vides creuades que s’intercalen i interrelacionen. És inquietant, té un cert misteri. Manrique sap jugar amb l’espai, amb la música, amb les imatges, amb les interpretacions, i tot per parlar del dolor emocional en to de comèdia". Molt T de teatre.