Fotografies esportives sense medalles

"No puc ni vull culpar la meva família ni ningú de la situació en què em trobo. Has de saber que a la vida no hi ha res que s'aconsegueixi fàcilment i que has d'esforçar-te molt. Si fos fàcil, tothom estaria feliç i content". L'any passat, el fotògraf escocès Craig Easton va conèixer la història d'Arshia Ghorbani, un jove iranià que va explicar en una carta com és la vida d'un refugiat de 16 anys a Europa. A Ghorbani li encanta jugar al futbol, l'única cosa que fa "sempre de bon humor i amb amor". El seu retrat, amb una mirada seriosa, una mica trista, després d'un entrenament en un modest camp anglès sense xarxes a les porteries, s'ha convertit en la primera imatge guanyadora dels FC Barcelona Photo Awards 2017, un concurs fotogràfic del club de futbol que "premia la imatge que millor expressi els valors positius de l'esport, fent prevaler la pràctica esportiva no professional".

La fotografia de Craig Easton no impacta a primera vista. De fet, el retrat passaria pràcticament desapercebut si no fos per la carta que l'acompanya, en què Ghorbani parla dels seus somnis, com el d'arribar a ser un gran cirurgià "encara que desgraciadament no puc anar a la universitat perquè sóc sol·licitant d'asil". També de les persones que el van ajudar en el seu periple i de la seva vocació solidària després de patir el desterrament: "M'agrada ajudar les persones i veure un somriure a la cara de la gent que és pobre i necessita ajuda". Els FC Barcelona Photo Awards 2017, organitzats amb la col·laboració d'Agbar i la Fundació Colectania, ha premiat 28 fotògrafs de 21 nacionalitats diferents, entre els quals hi ha els espanyols Daniel Ochoa de Olza i Samuel Aranda, premi World Press Photo 2012.

"La ciutat de Barcelona i el país ens han portat a ser els ambaixadors de Catalunya al món (...), el club vol canviar el planeta amb l'ajuda de l'esport, fomentant la relació directa entre els valors positius de l'art i la cultura", explica Carles Vilarrubí. El vicepresident del FC Barcelona diu que els premis fotogràfics, exposats al Museu Agbar Aigües de Barcelona fins al 20 de juliol, van néixer amb la idea de crear un concurs artístic sense imatges de figures esportives de renom internacional, sinó fotografies "humanes".

"Quan vam fer la gira promocional per presentar el projecte a ciutats com Londres, Nova York o París, la gent ens tractava de bojos. No entenien que un equip de futbol pogués engegar aquest projecte", afegeix Vilarubí. El Barça pretén que l'exposició viatgi amb l'equip de futbol per diferents ciutats europees durant la temporada vinent. "Volem exposar-la tres o quatre dies abans del partit de futbol, perquè les imatges siguin conegudes a tot el món".

Els premis consten de dues categories: el Photo Award, dirigida a fotògrafs que acreditin una trajectòria en mitjans de comunicació, agències de fotografia o dins del món de l'art. I el Project Award, que premia el projecte fotogràfic que millor expressi els valors intrínsecs de l'esport i la seva contribució en la societat actual. Tots dos premis estan dotats amb 40.000 euros.

En altres de les fotos finalistes exposades s'observa, sobretot, la relació de l'esport amb les crisis humanitàries i els conflictes bèl·lics. Com la fotografia de l'esquena del boxador sirià Ibrahim Shehabi, plena de marques de les tortures que va patir durant la seva captivitat en una presó Síria, realitzada per Matteo Bastianelli. O una imatge de Luay Sabada, en la qual uns joves palestins encaputxats juguen a futbol durant un descans dels seus enfrontaments amb soldats israelians a Cisjordània.

El guanyador de la primera categoria, Craig Easton, explica que la imatge d'Arshia, la seva fotografia, va néixer d'un projecte impulsat fa 11 anys, quan va reunir 15 fotògrafs del Regne Unit perquè retratessin joves de 16 anys del país. "És una edat molt difícil, encara més en el moment històric que estem vivint. Per a l'Arshia jugar en un equip de futbol va ser una manera d'integrar-se en la societat". La seva petició d'asil al Regne Unit, diu el fotògraf, encara està en tràmit. "La història de l'Arshia és una història d'esperança. És molt important escoltar el seu testimoni personal d'una vida, diguem, no gaire especial", afegeix el guanyador.

L'alacantina Cristina de Middel, guanyadora del Project Award amb Variations of the Podium, versa sobre el doble missatge "traumàtic i gloriós" del podi. De Middel proposa un projecte a través de 20 imatges, que explora la idea, la forma, les connotacions i la història d'aquest símbol de la victòria, que en moltes ocasions acaba convertint-se en una obsessió. "Quan era petita i competia en natació, recordo la tristesa dels nens que es quedaven sense el premi de pujar-hi, una cosa extrapolable també als professionals", explica De Middel. El treball de la fotògrafa està en construcció i s'exposarà a finals d'any al Museu Nacional d'Art de Catalunya, va anunciar Villarrubí.

Carta d’Arshia Ghordani

"Hola, em dic Arshia Ghorbani i vaig néixer l'1 de febrer del 2000. Això vol dir que ara tinc 16 anys. En general soc una persona feliç, però algunes vegades també em puc enfadar. L'única cosa que faig sempre d'humor i amb amor és el futbol. Vaig començar a jugar amb un equip adult als 8 anys i això em va fer progressar molt. Tinc molts plans i somnis. Massa!

M'agrada anar a l'escola i aprendre. M'ho passo molt bé a la meva escola. La gent que hi treballa és encantadora i no me'n vull anar mai. Sé que no tothom pot fer realitat els seus somnis. És difícil i he de treballar molt per fer realitat els meus. Ser cirurgià és un dels meus principals objectius.

Soc bon estudiant i entenc les coses a l'escola. La meva llengua materna és una de les meves principals barreres entre els meus somnis i jo. Només fa tres anys que visc al Regne Unit però, fins i tot avui, encara hi ha algunes paraules que no entenc per escrit; però, d'altra banda, parlo anglès molt bé.

Un altre dels meus problemes és que no podem anar de vacances, no ens permeten viatjar, i encara que tinguéssim diners no ens podríem comprar un cotxe, perquè al meu pare no li permeten treure's el permís de conduir i no tenim permís de treball. Tot això vol dir que no podem prendre cap decisió sobre el nostre futur, perquè som sol·licitants d'asil.

Això fa que un noi adolescent com jo estigui desesperat i estressat, i això no és bo per a la meva edat.

Desgraciadament no puc anar a la universitat perquè soc sol·licitant d'asil. Sé que no és culpa del Govern del Regne Unit, però si ens hi paréssim a pensar, jo tinc potencial per ser metge en el futur i salvar centenars de vides humanes. M'agrada ajudar les persones i veure el somriure a la cara de la gent que és pobra i necessita ajuda. Això és el que altra gent va fer per mi quan jo estava necessitat.

Malgrat tot, segueixo endavant amb esperança i amb estrès. No deixo que cap problema m'allunyi dels meus somnis.

No puc ni vull culpar la meva família ni ningú per la situació en què  em trobo. Has de saber que a la vida no hi ha res que s'aconsegueix fàcilment i que has d'esforçar-te molt. Si fos fàcil, tothom estaria feliç i content".