L’altra cara del Sónar

La parcel·la més electrònica, més de ball, per descomptat, i multitudinària del Sónar 2017 havia conclòs amb els primers raigs de sol de diumenge. La majoria dels sónaraddictes estaven, sens dubte, recuperant hores de son, però el festival encara no havia tancat les seves portes. Faltava el pont que el certamen basteix cada any amb la música contemporània i que, aquesta vegada, feia de teló de clausura. Una clausura que, tenint el compte el públic que diumenge a la nit es va reunir a l'Auditori de Barcelona, semblava que tenia ben poc a veure amb l'esperit festiu que havia impregnat els tres últims dies. Tot i que en algun canell encara es podia veure la polsera d'accés al festival (potser no treure-se-la es convertirà en tendència aquest estiu), el rictus predominant era més greu i formal, d'estar a punt d'assistir a un esdeveniment transcendent de debò.

Era l'altra cara del Sónar i és una sort que hi sigui perquè probablement un bon nombre dels qui omplien la sala mitjana de l'Auditori no hauria estat allà sense el paraigua mediàtic que proporciona el festival. Aquest any, de complicitat amb les Sampler Series de l'Auditori, els protagonistes de la clausura eren el col·lectiu alemany Stargate i el pianista nord-americà Nico Muhly. Un programa ondulant que va ser del minimalisme més rigorós a la terra de ningú carregada de sensacions agradables (malgrat el tema mortuori) de David Lang. La nit va començar amb la tranquil·litat pianística, trencada amb alguna dissonància, de Nico Muhly, seguida d'una peça intranscendent per a violí sol incomprensible en un programa de gran importància com el que es proposava. De fet, per restar-li importància la intèrpret la va tocar asseguda a terra a la vora de l'escenari, però la peça encara va resultar més trivial perquè va sonar immediatament després de la immensa Electric Counterpoint de Steve Reich. Una composició hipnòtica per a guitarra elèctrica i cinta que no ha perdut gens de força en els seus trenta anys de vida. Aart Strootman la va defensar amb agilitat, tot i que amb un excés de timidesa i utilitzant una Telecaster de sonoritat dubtosa per a aquesta partitura.

A continuació, va seguir un agradable tema de Muhly per a dos violins amb fons de teclat elèctric amb prou feines audible (més una sensació que un acompanyament) i vam arribar a l'obra que s'havia publicat com el plat fort i ho va ser: Death speaks, de David Lang. Una petita cantata sobre la mort que transcendeix estils i modes amb un classicisme contemporani punyent. Va ser una llàstima no disposar dels textos cantats per Nora Fischer. El Sónar 2017 va concloure amb rècord d'assistència i amb un veritable regal per a tots els amants de les músiques avançades que no es ballen ni se centren exclusivament en l'electrònica.