Sónar: l’evolució que no s’atura

Un nou Sónar a la història –quan faltava la coda de David Lang a l’Auditori a les 20.30– i nous contorns per a un festival en canvi constant, centrant la idea base: adaptar-se és sobreviure. És així el festival del xip, el més naturalista i orgànic, ja que tots els éssers vius progressen gràcies a les respostes que donen a les variacions del seu entorn. I el Sónar és un ésser molt viu, capaç de conjuminar en la seva última jornada tot un repàs a l’actualitat del trap espanyol, cosa que no és estranya en un certamen que sempre ha tingut en el hip-hop una de les seves pedreres artístiques, sigui aquest grime o clàssic, i alhora posar en escena a mitjanit Francesco Tristano tocant un piano de cua al capdavant d’una “orquestra” de sintetitzadors per traduir al llenguatge simfònic el techno de Carl Craig en un dels concerts de la vetllada. I negoci, i empreses naixents, trobades de tecnologia creativa i exposicions disseminades per la ciutat, com si les idees descentralitzadores d’Ada Colau haguessin germinat en el Sónar. No hi ha una foto fixa del Sónar, hi ha fotos de gairebé 25 anys d’evolució en un certamen que segueix anomenant els seus escenaris pel seu nom, sense obligar els seus clients a fer publicitat d’una marca cada vegada que se citen amb els seus amics o situen un concert.

I per a l’any que ve ja s’anuncia que el dimecres serà lectiu, com a les escoles. Un dia més de programació per augmentar la musculatura informativa del certamen que, tot sigui dit, amb Björk ha aconseguit molt més soroll que nous. L’exposició és qüestionada en veu baixeta, Björk és tan intocable com Sprinsgteen o Raimon: no, encara més perquè és moderna a morir i criticar-la és o bé de ludites o de provincians. La seva xerrada/entrevista va tenir un aire d’improvisació que a alguns va agradar i a uns altres va descol·locar, i la sessió que va punxar va ser una mostra benintencionada dels seus gustos variadíssims en un acte fallit quant a sessió de discjòquei. Però al final va ser al Sónar, que per a la història del festival és el que compta. I per donar compte de la cintura del festival, només dir que la nit del dissabte, en l’actuació de Fat Freddy’s Drop es va concitar un públic amb aire Manu Chao. En la mateixa nit en què Justice van ser una banda electrònica d’estadi, De La Soul van fiar al seu classicisme un concert correcte i Cerrone va treure la pols als seus èxits discotequers com si estiguéssim als setanta. Això se suma a un festival on hi ha hagut, discursos de gènere, minimalisme, reivindicacions racials i espectacles digitals. Tot això i més té cabuda sense ardits al Sónar.

Amb el benentès que la línia artística del festival ja té cuidadors, només tres peticions en la carta als Reis: una, si torna a fer calor o que s’activi l’aire condicionat o que es regalin pay pay, única màcula no ja del Sónar, sinó del comerç xinès-pakistanès de carrer, que no va tenir reflexos per entendre que el dissabte podrien haver-se venut no menys de 5.000 unitats només a les portes del Sónar nocturn. Dos, que el públic no hagi de patir per aconseguir ser atès a les barres, desbordades aquest any. I tres, que les zones vips mantinguin aquestes graderies que en el fons són un càstig a l’exclusivitat, ja que els seus ocupants semblen jutges exclosos de la festa, tafaners aliens a la vida. I, posats a demanar, que algú aclareixi que si els percentatges de públic estranger declarats pel Primavera i Sónar són idèntics, en el primer ningú parla castellà i en el segon se sent amb normalitat fins i tot el català. Qui compta malament?