Les cicatrius d’Hipercor

Passaven vuit minuts de les quatre de la tarda quan una bomba de 200 quilos va explotar a l’aparcament subterrani dels magatzems Hipercor, al barceloní barri de Sant Andreu. En aquell 19 de juny del 1987, divendres previ a les vacances escolars, va quedar segada la vida de 21 persones i 45 més van resultar ferides. Va ser el primer atemptat indiscriminat i massiu d’ETA. El dolor va deixar Barcelona atordida. Però només va ser per unes hores: el diumenge següent 70.000 persones van recórrer els carrers de Sant Andreu expressant el seu rebuig a l’assassinat dels seus veïns. Entre els morts hi havia ciutadans lluitadors, impulsores del futbol femení a Catalunya, quatre nens… persones d’aquestes classes subalternes a les quals va cantar Raimon. Cares anònimes que donaven vida al Sant Andreu fabril. 72 hores després de l’atemptat, el dilluns 22 de juny, el centre de la ciutat va viure la manifestació fins llavors més nombrosa des de la tornada del president de la Generalitat republicana, Josep Tarradellas. Entre 300.000 i 500.000 persones van omplir les artèries de Barcelona.

Per què ETA va triar Barcelona per a l’atemptat més sagnant de la seva història? La capital catalana havia estat designada capital olímpica i, a més, precisament el mes de gener d’aquell any la Policia havia desarticulat una de les versions del comando Madrid. ETA va girar els seus ulls cap a Catalunya i singularment cap a la Barcelona olímpica. El 27 de març, un guàrdia civil era assassinat en un atemptat etarra al port de Barcelona. El 2 d’abril, el mecànic Juan Fructuoso va morir quan va explotar una bomba al pas d’una patrulla de la Guàrdia Civil al carrer de Biscaia. El 9 d’abril un cotxe bomba esclatava sense víctimes a Pau Claris cantonada Mallorca i el 12 de juny quan passaven 30 minuts de les 12 de la nit, 54 quilos d’amonal explotaven en un rack d’Enpetrol, a Tarragona, que van provocar la fugida de la ciutat de més de 20.000 veïns.

Set dies després arribaria el sagnant atemptat d’Hipercor. Avui moltes cicatrius queden obertes. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem van considerar l’Estat responsable civil subsidiari per no haver obligat a desallotjar Hipercor. Les úniques tasques de supervisió les va realitzar el personal de seguretat dels magatzems, mentre cotxes i veïns entraven, sortien i compraven als grans magatzems. El local es podia haver desallotjat en 10 minuts, segons els bombers. Però no es va fer. Van passar les quatre de la tarda i una onada expansiva que multiplicava per deu la velocitat del so va recórrer Hipercor. La temperatura va pujar fins a 2.300 graus. L’efecte de l’amonal, la cola, la gasolina i les escates de sabó, que constituïen l’artefacte, va provocar en les víctimes un efecte similar al del napalm.

La crueltat de l’atemptat contrasta amb l’obtingut: només 13 familiars de morts o víctimes han rebut indemnització per aquesta omissió policial establerta per sentència. 33 recurrents han vist rebutjada la seva pretensió per presentar-la “fora de termini”. De l’experiència de l’atemptat, els afectats van veure la necessitat d’autoorganitzar-se. Es tractava de facilitar ajuda i assessorament davant d’una Administració que mostrava la seva cara més economicista i esquiva. Per a això, va ser decisiu l’embranzida i la iniciativa de Robert Manrique, treballador d’Hipercor que va patir cremades en l’atemptat.

Les repercussions d’aquesta bomba van sacsejar el panorama polític basc i del conjunt d’Espanya. Es va forjar el pacte antiterrorista entre totes les forces polítiques, des d’Aliança Popular fins al Partit Comunista, amb l’excepció d’Herri Batasuna. Tot això va cristal·litzar en el pacte d’Ajuria-Enea. Una bona part de la societat basca, que fins llavors havia mantingut l’equidistància entre ETA i les forces de l’ordre –eren els anys dels assassinats dels GAL–, es va allunyar de l’organització terrorista. Dins del món abertzale també va haver-hi dissidència. Txomin Zuloaga, dirigent de HASI –partit integrat a Batasuna–, va suggerir que ETA havia de prendre’s unes vacances i va pronosticar que si ETA continuava en aquesta línia, Batasuna acabaria il·legalitzada. El 1988 va ser expulsat –juntament amb uns 200 militants– d’HASI, encara que sempre es va mantenir fidel a l’esquerra abertzale. Txema Montero, eurodiputat de Batasuna que el 10 de juny del 1987 havia obtingut 40.000 vots a Catalunya en les eleccions al Parlament Europeu, va qualificar l’atemptat d’“assassinat múltiple”. Va dimitir del seu escó l’11 de juliol del 1990. Encara avui dia són molts els qui coincideixen a assenyalar que Hipercor va marcar un abans i un després.

30 anys després continuen les afliccions d’algunes víctimes davant els tribunals de l’Institut Nacional de la Seguretat Social. Hi ha una mena de doble llenguatge: es compatibilitza l’enaltiment de les víctimes amb la garreperia econòmica.

Algunes cicatrius s’han tancat, però la memòria pública és una de les assignatures pendents. Per això és rellevant que l’Ajuntament de Barcelona hagi homenatjat les víctimes. 20 de les 21 famílies dels morts així com la gran majoria dels ferits van estar presents aquest dissabte en una cerimònia dirigida magistralment per la directora d’escena Àngels Aymar. Mai fins ara havia succeït. Ni polítics ni aprenents van parlar. Només el dolor i la solidaritat humana. Lluny de flàmules interessades i de patrimonialitzacions polítiques, el protagonisme ha estat per primera vegada dels qui van patir la pèrdua. Han hagut de passar 30 anys.