Ambigüitat ‘reloaded’

Ha estat una fórmula de tant èxit i tan perllongat que és comprensible la resistència a abandonar-la. Em refereixo al cultiu de l'ambigüitat, de l'equívoc, del doble discurs –dit col·loquialment, a la pràctica del joc de la puta i la Ramoneta– referent a la relació política Catalunya-Espanya.

Des del 1977-80 i fins al 2010-12, les dues parets mestres del sistema de partits català es van sostenir sobre aquesta base. A Convergència, mentre Pujol es deixava nomenar espanyol de l'any pel diari insígnia del nacionalisme carpetovetònic i exercia una vegada i una altra de king’s maker a Madrid, alguns dels seus diputats reivindicaven el dret d'autodeterminació al Parlament de la Ciutadella, i la JNC tenia com a pròpia la bandera estelada, i certs alcaldes no dissimulaven la seva filiació independentista. I quan les contradiccions internes s'accentuaven —per exemple, davant l'anomenada “febre bàltica” del 1990-91—, el líder màxim tenia una resposta digna de l'oracle de Delfos: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”.

Amb més sordina —perquè estava subjecte a una disciplina d'àmbit estatal—, el PSC feia el mateix. Els seus caps de cartell en els diferents tipus d'eleccions oferien un ventall de sensibilitats i prioritats nacionals que cal exemplificar entre un Pepe Borrell i un Quim Nadal, entre un Celestino Corbacho i un Lluís Sacrest (alcalde d'Olot entre el 1999 i el 2011). Als congressos socialistes catalans no hi faltaven mai delegats (en general, de la demarcació de Girona) que reclamaven el grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats, i el plenari acabava aprovant que aquesta demanda era molt legítima, però s'exerciria “en el moment oportú”. Mentrestant, els màxims dirigents es movien entre l'afirmació retòrica de ser “un partit sobirà” i la pràctica d'acatar les exigències “fraternals” del PSOE. I, a les urnes, els anava gairebé sempre d'allò més bé.

Segons és ben sabut, aquesta manera de funcionar es va enfonsar en els primers anys d'aquesta dècada; no pas per voluntat dels qui l'havien practicat amb tant d'èxit, sinó com a conseqüència d'un profund canvi dels marcs polítics i mentals de la ciutadania catalana. Però, sobre les ruïnes de les velles ambigüitats convergents i socialistes, ha sorgit amb embranzida una ambigüitat nova: la d'aquest conglomerat de forces en construcció que hem anomenat “els comuns”.

Com en el cas dels seus il·lustres predecessors, l'actitud equívoca del partit d'Ada Colau i de Xavier Domènech davant del procés independentista i, últimament, davant del referèndum no té res de fortuïta ni d'innocent. Al contrari, obeeix a un càlcul descarnat de costos i beneficis: la convicció que els dilemes del sobiranisme els poden desgastar i l'evidència que, en la seva curta història electoral, com més equidistància han mostrat, millor han estat els resultats (Barcelona en Comú i En Comú Podem, 24-25%) i, en canvi, molt més modestos (Catalunya Sí que es Pot, 9%) quan van aparèixer hostils a l'autodeterminació.

Amb aquest panorama, i davant la concreció de la data i la pregunta del referèndum impulsat per la Generalitat, les reaccions en l'àmbit dels comuns han estat d'una polifonia pròpia d'uns altres temps i d'unes altres sigles. La versió més o menys oficial ha passat per exigir un referèndum “amb garanties”, eventualment d'acord amb els principis de la Comissió de Venècia, que han posat en boca de Joan Coscubiela o de Lluís Rabell. Sabent com saben que la Comissió de Venècia és una emanació dels Estats membres del Consell d'Europa, i que la Moncloa està a l'aguait de qualsevol moviment relatiu a les “garanties” (cens, junta electoral...), aquestes demandes equivalen a rebutjar el referèndum. En canvi, Albano Dante Fachin (“no girarem l'esquena a les urnes”) o Joan Josep Nuet (“som una nació i volem decidir”) semblen inclinats a participar-hi. Pel que fa a Xavier Domènech, la seva crítica de “les presses” i la seva previsió que la lluita pel referèndum serà “llarga” m'ha fet pensar en aquells congressos del PSC en què l'obtenció del grup parlamentari propi es remetia sempre a un futur inassolible...

Càlculs i tacticismes al marge, al llarg dels propers tres mesos els comuns hauran de decidir quina companyia prefereixen. Cap sortirà gratis, però la del Foment, el Cercle Eqüestre, Societat Civil Catalana, el PP, Ciutadans, el PSC, etcètera, segurament serà la més cara.

Joan B. Culla i Clarà és historiador