Els vells carrers democràtics

Una petita i senzilla exposició al Centre Cultural Casa Elizalde: De la casa als carrers. Mapa social de l’Eixample durant la Transició, em fa escriure aquestes línies. Es tracta d’una mostra feta amb mitjans molt simples que recorre a materials d’aportació directa, en podríem dir, bàsicament fotografies familiars reunides pels comissaris. Malgrat el poc material, que té la innegable marca d’allò fet per voluntaris allunyats expressament de les exposicions oficials, la mostra suposa una mena d’esborrany d’una idea potent. Barrejar la casa, l’espai domèstic, amb el carrer —que ara anomenem eufemísticament “espai públic”—, suposa per si sol un argument formidable, encara que aquí estigui tan sols apuntat. Aquesta separació entre els dos mons es fa tangible comparant la diferent qualitat de les fotografies dels interiors de les escenes familiars, amb la dels carrers de la ciutat, que són en certa mesura més professionals. Instantànies que tenen un sentit particular per a aquells que es troben pròxims en aquelles escenes privades a les quals assistim els que visitem l’exposició amb cert pudor, barrejades amb d’altres en les quals ens reconeixem col·lectivament. Fotografies de carrers amb manifestacions i concentracions populars diverses però sempre reivindicatives: per reclamar l’espai de l’Escorxador o de les Cotxeres, per salvar el xalet Golferichs de la Gran Via, o contra la criminalització de l’adulteri davant dels jutjats a l’actual passeig Lluís Companys.

Les instantànies fan evident que el carrer és el lloc de la reclamació. El carrer que és escola mentre protestem i reclamem drets i espais tot exercint una altra forma d’urbanitat, que no d’urbanisme. La urbanitat que reclamava l’activista urbana Jane Jacobs fent prendre consciència de la deshumanització de les ciutats americanes subjectes a plans de desenvolupament urbanístic allà als seixanta, que, vist des de la perspectiva actual, era una forma com qualsevol altra de pedagogia.

A la postguerra europea, durant anys, l’urbanisme democràtic de la Carta d’Atenes, batejada així pels arquitectes del Moviment Modern, era reiteradament presentat com la imatge d’una ciutat-parc, una Ville Verte amb edificis serpentejant entre els arbres, com reclamava Le Corbusier, que havia de substituir el teixit de la ciutat tradicional, que era mostrada com a asfixiant i irrespirable. Una imatge que no té res a veure amb la gent al carrer, com mostren algunes d’aquests imatges que ens permeten veure que el veritable espai democràtic és el del carrer. Ningú es manifesta als parcs si no és per demanar que els salvin. El carrer és un espai no cobert, un espai que té un final, quan caminem o quan correm davant de la policia. És una aula sense sostre, sense tarima, ni altar, ni púlpit, una aula quasi il·limitada, qualsevol carrer ens porta al món sencer. L’ocupació de la caixa del carrer per la gent és l’evidència del seu espai posat en valor per la perspectiva. A les manifestacions la perspectiva és una promesa de futur, però especialment una conquesta urbana, perquè la gent ocupa el bell mig dels carrers on excepcionalment la convergència de les façanes se’ns mostra clarament. Resulta una paradoxa que, tot i estant el carrer ocupat per la gent, se’l percebi des de l’òptica actual com un espai despullat, net i sense maquillatge, com ensenyen les imatges d’aquesta petita mostra. Ajuda a aquesta impressió el fet que, en moltes d’elles, l’attrezzo de les manifestacions és menys important que la gent. La fotografia del carrer Llúria amb els manifestants corrent desobeint els senyals de trànsit per incorporar-se al carrer Provença és un retrat difícil de millorar.

Són carrers de Barcelona que identifiquem sense esforç, però són molt diferents que els d’ara, simples, bàsics. Són carrers d’arquitectura anònima, de finestres regulars i altures similars, iguals que la gent. Són el resultat de la col·laboració sense estridències entre edificis que, si no són alguna cosa, és singulars. Ciutat com a edificis, fets de maons, ciutat de persones que s’identifiquen i es reconeixen entre elles al carrer. Qui ens hauria dit que 40 anys després ja no fugiríem per aquells carrers dels cotxes de la policia i cap ministre diria allò d’“el carrer és meu”; ara, en canvi, és de les terrasses, i una mica menys de nosaltres.