Jørgen Leth, periodista, poeta, cineasta, diplomàtic...

Jørgen Leth (1937). Poeta danès, periodista, excònsol a Haití, cineasta. Me’n van parlar Esteve Riambau i Octavi Martí el mes passat, a la Filmoteca de Catalunya, on han projectat algunes de les seves pel·lícules més significatives. Per exemple, un documental del 1993 sobre Laudrup, quan jugava al Barça. Com a cronista esportiu, l’autèntica passió de Leth és el ciclisme. Ha seguit molts Tours a la televisió danesa, no només per explicar qui va primer, sinó per subratllar la poesia d’aquest repte. I té un dels documentals més celebrats sobre aquesta disciplina esportiva, A Sunday in Hell (1976) sobre la París-Roubaix, una ruta de pols –i si plou, de fang– amb Merckx, Maertens, Moser... Leth recupera el costat hel·lènic de l’esport, la mitologia, els herois i els perdedors. Un dia li van demanar que fes un film sobre un altre esport i va pensar en Laudrup. “El futbol m’interessa com a coreografia i Laudrup n‘era un artista amb una força creativa extraordinària. Volia captar això”, m’explica. “Vaig seguir el Barça durant un mes”. Aquest interès pel costat cinètic de l’esport encara és més clar en documentals sobre el ping-pong o sobre el tennis (un jugador que s'entrena), significativament titulat Motion picture, on pot dedicar una seqüència al soroll que fa la pilota quan rebota. Un retorn, no gens innocent, a les indagacions precinematogràfiques sobre la locomoció animal de Muybridge. També té un documental que tracta la pilota basca, en el qual va col·laborar un altre poeta i periodista danès, Ebbe Traberg (1932-1996), corresponsal a Espanya durant més de quaranta anys. Li agradava el jazz i el ciclisme i va ser un periodista molt respectat pels seus col·legues. També el respecta i estima Leth, que me’l menciona expressament.

Leth ha tornat a Barcelona i aprofita per continuar rodant un film autobiogràfic que va començar el 2011 i acabarà l’any vinent. Però com a bon cineasta experimental, el seu concepte d’autobiografia no consisteix a engrunar anècdotes. Més aviat contempla paisatges, persones, coses, accions. Un dels seus curts més famós, The perfect human, mostra un home i una dona durant 13 minuts saltant, tallant-se les ungles, menjant... i tot acaba amb el protagonista masculí dient: “Avui he experimentat algunes coses, espero entendre-les d’aquí a alguns dies”. “És la meva manera d’estudiar la vida", comenta, "de pensar-la. Jugar amb els seus elements. Poso les qüestions, però no en vull donar les respostes”.

Recompte i repetició són dos trets del seu cinema. L’any 1981 va filmar 66 escenes als Estats Units. Un àlbum quasi fotogràfic, sense literatura afegida. I s’hi veu des d’un bàrman preparant un Bloody Mary fins a gent diversa, motels, carreteres i... Andy Warhol, que va acceptar que el filmés menjant una hamburguesa que no s’acaba. L’any 2002 va tornar a filmar noves escenes i en va revisitar d'altres, com tornar al Sardi’s de Nova York, on preparen novament un Bloody Mary. Leth, però, matisa el concepte de “repetició”. Li agrada més parlar de “reutilització” perquè encara que els materials siguin els mateixos, els contextos canvien, explica.

The perfect human, del 1967, va ser objecte d’un singular joc l’any 2003. El també cineasta danès Lars von Trier li va proposar fer cinc noves versions del curt però imposant-li en cada cas una prohibició o condició. Per exemple, rodar-la a 15 frames per segon (la tassa de refresc clàssica del cine analògic és de 24 imatges per segon). Hi ha, però, una condició que francament em resulta obscena. Anar a un barri miserable de Bombai i tornar a rodar al carrer l’escena d’un banquet amb salmó. Leth admet que la situació era grotesca, però el repte de fer coses absurdes s’acostava al surrealisme de la seva poesia, diu. Leth ho va fer, tot i que no va satisfer fil per randa l’exigència de Von Trier.

Fascinat pels petits actes, per les coses i les persones –als seus personatges els proposa rituals “aparentment simples”–, el seu treball té una inspiració antropològica. A Notes on love, acudeix directament a Malinowski i la seva manera d’“estudiar la gent i ordenar les històries”. Leth parla de posar les petites coses de la vida en capsetes amb un títol cadascuna. Al film, torna a les illes de Nova Guinea on Malinowski va treballar. Les escenes que va filmar Leth, com subratlla ell mateix, són molt semblants a les que va documentar Malinowski. “És el meu germà”.

Conversador amable, inevitablement se li ha de preguntar sobre què en pensa, del periodisme, un dels seus oficis. Ell mateix va ser víctima de la premsa groga, que va organitzar un fals escàndol sobre la seva vida privada. Li va suposar haver de renunciar al consolat i va ser acomiadat com a cronista de la televisió danesa fins que es va aclarir el tema i la premsa més decent va demanar-li disculpes. Per Leth hi ha molt mal periodisme, tant esportiu com generalista, però un bon diari, com The New York Times, li resulta “vitamínic”. I què defineix el bon periodista?. “La curiositat”, conclou.