Solemnitat exprés a Palau, turistes a la plaça

Els membres del Govern i els diputats de la majoria independentista s’han presentat aquest divendres davant els mitjans de comunicació com una promoció d’universitaris que s’han de fer la foto de final de carrera. Tothom al seu lloc, alineats en files, de dalt a baix, com una coral. La senyera i la font de Sant Jordi matant el drac han servit d’icones per recordar un nou moment històric. La diferència respecte d’altres ocasions per a la posteritat, o respecte l’alegria de l’estudiant que es gradua, ha estat l’absència de somriures. L’acte al Palau de la Generalitat, sobri i solemne, ha durat 15 minuts i ha acabat amb la desfilada lenta dels protagonistes, agrupats en colles aleatòries i amb algunes fotos commemoratives acompanyades, ara sí, amb mostres d’alegria continguda.

Titon Laïlla, diputada de Demòcrates —escissió de la difunta Unió—, admetia que no hi havia “ni alegria ni folklore perquè no tocava, perquè ha estat una convocatòria transcendent”. Laïlla assegurava que la manca d’alegria tampoc era per la gravetat de la situació, per la por d’acabar al cuartelillo, segons com bufi el vent a Madrid. No era un dia per a l’eufòria i això es confirmava a la plaça Sant Jaume, on divisions de turistes a peu o en bicicleta han estat els únics testimonis de la sortida dels polítics. Mitja dotzena d’independentistes també s’han presentat a la plaça i han aprofitat per fer proselitisme davant les càmeres de televisió amb una estelada i una bandera pel sí al referèndum. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, referent del sector independentista dins dels Comuns, ha creuat la plaça amb la seva motxilla i el tabac de cargolar a la mà, aliena a tot plegat.

Seguir la convocatòria del referèndum des del saló Torres-Garcia del Palau imprimia pausa i reflexió, sobretot pels murals inacabats que guarneixen l’espai. Torres-Garcia va ser contractat per Prat de la Riba el 1912 per decorar el saló Sant Jordi del Palau i va ser acomiadat cinc anys després, sense poder finalitzar la feina, per Puig i Cadafalch. Un dels frescos acabats és La Catalunya eterna; un d’inacabat és el mural Lo temporal no és més que símbol, vers de Goethe que Torres Garcia va acompanyar amb la figura del déu grec Pan fent ballar el poble amb el so de la seva flauta màgica; mentre la massa somia, seduïda per la melodia, dos savis, capcots, es mantenen al marge. Escrivia Josep Casamartina el 2003 a EL PAÍS que Torres Garcia, després de ser expulsat de la Mancomunitat, “va buscar-se la vida on podia, deambulant per Europa i Amèrica intentant vendre pintures i joguines”. La Catalunya eterna li girava l’esquena.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han actuat com un clàssic del cine criminal

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han actuat com un clàssic del cine criminal, el primer fent de poli bo i el segon, de poli dolent. El vicepresident ha parlat per descriure el govern espanyol com una hidra de set caps. El president ha evitat el to de míting de Junqueras per plantejar el referèndum unilateral com “un dret inalienable”, “el dret d’autodeterminació d’una nació mil·lenària”. Puigdemont només ha citat una vegada “la nació mil·lenària” i ha evitat metàfores de pa sucat amb oli, marca de la casa del seu antecessor Artur Mas. Aquest va dir amb motiu de la convocatòria de la consulta del 2014: “Tinc l’honor de ser el 129è President de la Generalitat de Catalunya, institució creada el 1359 i que des de la primera presidència de Berenguer de Cruïlles ha estat reflex durant gairebé set segles de la voluntat d’autogovern dels catalans”. Mas es prodiga amb la seva condició de 129è successor del bisbe Berenguer, fins i tot signa així el seus correus i articles en premsa. Sembla com si els 300 anys de repressió i pèrdua de llibertats els esmorzés cada matí amb el croissant i el cafè. Puigdemont també empra els greuges històrics en el seu argumentari, però ho fa menys afectat i amb menys èpica que Mas. Potser perquè no és la seva manera de ser, o potser perquè entén que la gent, independentista o no, està cansada de tanta gesticulació.