Voler la pau, però no l’oblit

He d’admetre que, quan em vaig endinsar en la història de la Model, en sabia ben poca cosa, d’aquella presó, ben popular per al gran públic, d’altra banda, gràcies a les pel·lícules que s’havien fet sobre delinqüents comuns tancats a la Model o per les notícies que sovint envoltaven un centre penitenciari que sempre ha viscut a l’ombra de la polèmica. Tot el Nadal de 1997 el vaig passar entrant i sortint de la Model, en una mena de jornada intensiva esgotadora. En acabar, després de dos mesos d’immersió en els arxius del penal urbà més famós de la Península —aquell arxiu era aleshores un desori absolut—, en vaig esdevenir un sentit coneixedor. I aquella recerca apassionada de dades i lectura de documents em va permetre endinsar-me en una història sòrdida, de misèria, de violència, d’escassetat, de privacions, d’injustícia. I també de repressió, de brutal repressió.

No en va és en aquesta presó que hi van tancar Lluís Companys el 1930. O que hi van assassinar Salvador Puig Antich el 1974 pel mètode del garrot vil. Fins a 40 persones hi van ser executades per aquest cruel mètode.

Que durant llargs períodes la presó Model havia estat un símbol de la repressió ho prova que el mateix 14 d’abril de 1931 —després que Macià i Companys proclamessin la República Catalana— un grup d’obrers van promoure espontàniament una protesta popular per alliberar els presos polítics, amuntegats allí en un nombre que desbordava de totes totes la capacitat màxima de la presó. Malvivint, en condicions sovint infrahumanes, hi havia gent de tota mena i condició. Però sobretot pobres, pàries i una alarmant presència de presos polítics tancats durant la Dictadura de Primo de Rivera, per bé que amb anterioritat ja havien proliferat les detencions arbitràries i indiscriminades en una Barcelona que no pas per casualitat es va donar a conèixer com la Rosa de Foc. Aquell 14 d’abril, una gernació, impulsada pel canvi polític sense precedents que s’estava gestant, determinada a posar fi a tanta injustícia i patiment, va assaltar la Model i en va alliberar 600 presos.

En aquest sentit, no cal dir quin va ser el paper de la Model en acabar la Guerra Civil. Erigida en símbol de la repressió franquista, com també ho va ser el Castell de Montjuic, va esdevenir el pròleg del funest Camp de la Bota, escenari d’execucions massives de republicans, en una implacable política d’extermini dels vençuts comandada pel general Franco. En la memòria de tota la bona gent assassinada, s’hi va posar una placa i erigir el monument a la Fraternitat, obra del valencià Miquel Navarro, amb un poema de Màrius Torres. Les execucions seguien sempre un mateix ritual. Funcionaris de la Presó Model, en finalitzar el seu torn, cridaven els penats i els conduïen a la capella per omplir la paperassa corresponent. En acabar, els entregaven al piquet d’afusellament, que els duia al Camp de la Bota a matar-los. Ho tenim tot ben documentat. El franquisme ho va deixar tot per escrit, prova que creia ser un règim immortal.

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

0 Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau —però no vull l’oblit.

El compte enrere per al trasllat de la presó Model ha començat. Cert que d’anuncis sobre el tancament de la Model se n’han fet repetidament. Fa anys i panys que arrosseguem aquesta promesa. Però els veïns, malgrat les especulacions, han vist que tal notícia no s’acabava de confirmar mai. Ara podem dir que, finalment, va de debò. La determinació de les institucions catalanes, i molt específicament la bona feina del conseller de Justícia, Carles Mundó, ho han fet possible. El moment ha arribat i és ara que plasmem aquest desig, tot honorant les paraules del poeta.

Oriol Junqueras i Vies és vicepresident de la Generalitat i historiador, autor de l’estudi La presó Model entre 1914-1936.