Batman, patró de periodistes

Era a l’exquisida soirée Perec per la publicació de L’eclipsi (novel·la sense cap e; en català, sense a, a L’Avenç), però me’n vaig anar a la de Batman mola más que tu, d’Arturo González-Campos i Juan Gómez-Jurado (Timun Mas). Potser signe dels temps; sens dubte, radiografia freudiana dels meus. Vaig intentar autojustificar-me: Bruce Wayne és el sisè personatge de ficció més ric del món, segons Forbes (6.500 milions de dòlars); ric amnistiable: només la conquilla de Klevar Normex li costa mil dòlars cada vegada que intenten rebentar-li els genitals; la capa amb teixit de memòria, 40.000; el batmòbil Tumbler, 18 milions… I, a més, hi ha la supermansió i la batcova, el salari del fidel Alfred… Total, uns 700 milions de dòlars anuals en despeses de superheroi per fer el bé. Il·lús! Es requereix avui coartada cultural? Doncs fins i tot Warhol va ser fan de l’home ratpenat (aquí hi ha la seva pel·lícula Batman Dràcula) i Tarantino l’homenatja amb els dos dits que Travolta i la Thurman es passen davant els ulls al ball de Pulp Fiction, picada d’ullet a una dansa watusi de la televisiva sèrie tronada Batman dels pop 60.

Cap a la llibreria Gigamesh, cor del barri friki de Barcelona, veient la figura de l’alat en els meandres modernistes dels balcons com Greg Capullo el va dibuixar sobre una gàrgola, respiro Gotham, ciutat del mal on habita el defensor del bé. Vaig amb l’esperit d’un ronin, samurai errant sense senyor del periodisme a qui servir, disposat al penúltim tall als budells del meu seppuku professional, abans dolorosa mort que caure, covard, presoner de followers, nanosegons, piulades i altres arcabussos electrònics. Perquè resulta que aquest llibre de Batman va sorgir d’un podcast del 19 de desembre del 2014 (Wayne va néixer un 19 de febrer). I aquest, de les típiques i extralimitades xerrades nocturnes d’uns amics, ara ja quatre: l’autor de best-sellers Gómez-Jurado, el monologuista González-Campos, el cineasta Rodrigo Cortés (Buried) i Javier Cansado (de Faemino y Cansado). ¿I penjar a les xarxes aquestes cites cerveseres no exemptes de sapiència, però embolicades en un estudiat garbuix entre Groucho Marx i Mari Carmen i els seus ninots? Doncs d’aquí, n’han sortit ja 28 programes: quatre milions de descàrregues a iTunes, iVoox… Un èxit tal que ara, una vegada al mes, xerren ja davant del públic a Madrid.

Els autors miren sovint molt cap a la dreta del seu auditori, mig centenar de persones que van des d’una enfundada en sacrílega samarreta marró amb un Batman en lletres gore (?) a una altra que sembla tatuada ella sobre un tatuatge: no hi ha pell lliure. Molt ratpenat, esclar. Ningú pregunta, però tampoc ho requereixen els ponents: enllacen amb facilitat esbalaïdora una nimietat rere d’una altra, alguna d’efectista. “Tot vist de cara és un quadrat”, deixa anar Gómez-Jurado. “Posa-ho a Twitter i a veure què genera això”, el repta González-Campos, extraviant-se a la seva dreta. Vist: la presentació es fa en temps real i la càmera està escorada aquí… El seu col·lega tuiteja, esclar.

El discurs latent és que a aquests que de petits els pegaven al col·le per rars, perquè al pati llegien còmics en comptes de jugar a futbol, avui triomfen, alguns són famosos i la seva cultura si no és mainstream poc li falta. La venjança friki. No ho diuen, però és una mica la victòria d’un dels grans enemics de Batman, el Pingüí, aquest Oswald baix i rodanxó que caminava malament i que la seva mare l’obligava a anar a classe amb paraigua per protegir la seva pell blanquinosa. Sí, alguna cosa en sé d’humiliacions escolars, lligades al robatori i circulació clandestina d’un petit diari íntim de tapes blaves i la desaparició d’una caixa de retoladors el mateix dia d’estrenar-los després de Reis…

El trauma infantil em desconnecta de la presentació d’un llibre molt més ric en idees i dades del que suggereixen format i xerrada pa’cuñaos. Aquí hi ha aquest Jòquer –el que Jack Nicholson només va acceptar després de 60 milions de dòlars, quan Frank Sinatra o Bill Murray estaven disposats a interpretar-lo gratis, però que ja sempre serà el dels espetecs amb la llengua de Heath Ledger– entès com el revers fi de Batman. Si el nostre heroi ha necessitat un trauma majúscul (assassinat dels seus pares davant la seva presència a les 22.47 hores en un carreró fosc) o anys per dominar 120 arts marcials per ser com és, el Jòquer (riure tort inspirat en l’adaptació d’un relat de Víctor Hugo sobre un malvat que deforma nens per vendre’ls en circs de monstruositats) només requereix “un mal dia per ser-ho”, com diu ell mateix. La distància entre l’entenimentat i el boig és això: el Jòquer, quasi un dia dolent, encarnació multicolor de l’amenaça que significa deixar solt el psicòpata que tots portem dins; el Jòquer com la ment freda que funciona, ai, perfectament freda enmig del pànic, amo de l’únic poder que triomfa a l’univers: el caos…

Cada lectura joqueriana em despenya per metàfores sobre el periodisme, com les de Harvey Dent, el de les dues cares: que fràgil és la moral quan s’estreny en el lloc just! Batman, falsa antítesi del seu adversari des que Christopher Nolan va redimir el personatge el 2005 amb la seva trilogia fílmica, també m’enfonsa en els mals de l’ofici: càrrega amb els pecats de Dent i totes les culpes alienes com a sacrifici; musculatura, capa i invents insuficients (ell, superheroi sense superpoders) per a tant mal; encarnació del fracàs del cos a cos del decent contra tanta cosa indecent, obstinat a evitar crims que en el fons ja s’han comès…

Torturats com els de Wayne són els meus pensaments de retorn a la redacció, abandonada la contemplació de la cua per signar llibres (“La teva cara em sona de Twitter, pot ser?”, llança un dels autors a un seguidor, de debò o de broma, no ho distingeixo) i entenent per què no m’he fet fan de Batman fins al de Nolan: només se’l pot comprendre d’adult i des de la derrota… Però, com ell, intento no defallir: a El retorn del cavaller fosc (1986), Frank Miller dibuixa el Jòquer en un manicomi, gairebé en estat catatònic, perquè Batman s’hi havia prejubilat, després no tenia oponent, raó de ser. Potser, doncs, imitar Batman i deixar-ho. O just tot el contrari. No ho sé. O potser fer-ne un d’acord amb els temps patró dels periodistes.