Imaginem (i 2)

Pel que fa al conflicte de Catalunya amb l’Estat, el mes passat imaginàvem un seguit d’impossibilitats i, després, un seguit de possibilitats inviables. I també vaig prometre una solució per resoldre el conflicte, que ha de partir de l’esforç dels ciutadans espanyols (i això també inclou els catalans) per esbrinar-ne la causa primera.

El problema és que aquesta causa primera s’ha de col·locar en el terreny de la imaginació i, de moment, també en el de les impossibilitats. M’explico: és obvi que el conflicte ha estat creat per diferents tipus de nacionalismes, un mal que sempre causa baralles, tret de quan es tracta de fer negocis; aleshores voten el mateix. Això és el que passava entre el nacionalisme català de la vella Convergència i el nacionalisme espanyol del PP, menys conspicu, però igualment tossut. Fora d’Espanya també trobem opcions nacionalistes: van des de Trump fins a Teresa May, sense oblidar els líders de la ultradreta europea que aspiren a governar, la cara més visible dels quals és la de Marine LePen. Aquí, també són nacionalistes, entre altres partits, l’ERC i la CUP, amb totes les diferències que s’hi vulguin trobar, perquè no n’hi ha poques. Però el denominador de tots ells és l’egoisme col·lectiu que s’incita des del poder i que es filtra amb una facilitat enorme perquè és una careta més acceptable que la de l’egoisme individual de la condició humana (i de les bèsties en general). Justament perquè es filtra tan fàcilment, no costa gens de dir que sorgeix del poble i no del poder (incloent-hi els mitjans de comunicació dirigits pel poder, que no paren de bombardejar-nos dia a dia i nit a nit).

Si la causa del conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha d’anar a buscar en l’inevitable xoc que comporten els diferents nacionalismes, la solució, a la llarga, seria que el poble decidís de deixar de votar els partits nacionalistes. Ara bé: això és difícil, perquè, a la que rasquem una mica, trobem que gairebé tots els partits tenen deixies d’aquest component. Per això la solució que el mes passat vaig dir que proposaria és també una imaginació, de moment, inviable.

Considerant tot això, què podem fer els ciutadans que, com jo, no som nacionalistes de cap mena i pensem que el patriotisme, quan obté el poder, sovint es converteix en una organització criminal? Si algú s’escandalitza, que pensi només en el cas de la família Pujol, atiada pel membre més patriota de tots: la mare superiora de la congregació.

L’única cosa que se m’acut és la d’asseure'm còmodament al sofà de l’espera desesperada per contemplar el xoc que inevitablement s’ha de produir entre les dues forces nacionalistes i tossudes (i desiguals). És trist, però és així. Si algú té una altra solució, que me l’expliqui: l’escoltaré amb tota l’atenció de què soc capaç.