De Ziggy Stardust al Duc Blanc

David Bowie (Londres, 1947-Nova York, 2016) va morir jove, als 69 anys, però la seva carrera musical i artística va ser llarga i plena d’èxits que el van portar a convertir-se en un fenomen a escala mundial durant dècades. Capaç de reinventar-se amb múltiples imatges, totes innovadores i trencadores —a ell més bé que a ningú se li pot aplicar el nom d’artista camaleònic—, va conrear múltiples estils que el van convertir en un músic capaç de colar-se en les llistes d’èxits de mig món com el que va obtenir amb Let’s Dance, el 1983, que incloïa un altre dels seus èxits més comercials, el senzill China Girl, a més de ser venerat com el creador de peces underground. A aquest personatge polièdric i multidisciplinari, capaç de participar en més de 20 pel·lícules, com a Bon Nadal, Mr. Lawrence, en la qual era un dels protagonistes, o d’aparèixer amb petits papers o cameos com el de Ponç Pilat a L’última temptació de Crist, de Martin Scorsese, està dedicada l’exposició que obre les portes avui al Museu del Disseny amb la intenció de donar a conèixer el ric univers de David Bowie.

Les mostres dedicades a un personatge tenen la virtut d’escrutar els mil i un aspectes de la seva vida, de forma cronològica o a partir d’una sèrie de conceptes i temes. L’exposició David Bowie Is, que es va inaugurar el 2013 al Victoria & Albert Museum de Londres i que ha recorregut nou ciutats i l’han vist un milió i mig de persones, passa de cronologies i conceptes. La mostra, que ocupa 3.000 metres quadrats de la sala multiusos del Museu del Disseny, l’enorme museu de la plaça de les Glòries, explica el personatge de forma immersiva, gràcies a la tecnologia que aconsegueix que la música, les cançons i la mateixa veu de Bowie parlin i acompanyin cada un dels visitants al llarg del recorregut —previst d’una hora i mitja—, en el qual es poden veure 300 objectes relacionats amb el Duc Blanc.

El cantant rep, explica i comparteix la seva vida i el seu treball, mostra els seus orígens, com el seu pare li va regalar un saxofon el 1962; els grups que el van influir, com The Platters, Fats Domino, Elvis Presley, Chuck Berry i Little Richard. Actors com Lindsay Kent, amb el qual es va formar com a actor i mim entre 1967 i 1968, escriptors com William Burroughs i artistes com Andy Warhol, a qui li va dedicar una cançó a Hunky Dory, el seu quart disc d’estudi, llançat en 1971, i que va arribar a encarnar a Basquiat, pel·lícula dirigida per Julian Schnabel el 1996. També repassa quins van ser els seus començaments el 1962 encara amb el seu nom real, Davie Jones, i les seves primeres bandes, els Kon-rads i The King Bees; com creava les seves partitures i les seves cançons, retallant i enganxant frases i paraules, primer literalment i després amb l’ajuda d’un programa informàtic, el Verbasizer, creat expressament per a ell; les caràtules d’alguns dels 27 àlbums d’estudi, nou en directe i 46 recopilatoris, a més de sis EP, 110 senzills i tres bandes sonores, dels quals va vendre 135 milions de còpies. Entre tots, dues: el senzill Space Oddity del 1969, que va coincidir amb l’arribada de l’home a la Lluna i que a ell el va portar al top britànic, i el seu últim treball, Blackstar, publicat dos dies abans de la seva mort el 2016 i que ha estat reconegut com un dels millors de l’any passat, superant l’últim treball de la cantant Adele.

Els storyboards, les seves actuacions, les seves gires mundials, com les tres que el van portar a Catalunya: Spider Glass Tour el 7 i 8 de juliol de 1987 al Miniestadi, el 16 de setembre de 1990 a l’Estadi Olímpic, dins la gira Sound & Vision, i el 12 de juliol de 1996 a Escalarre, al primer Doctor Music Festival, on va presentar el seu disc Earthling.

I sobretot a través de 60 dels vestits que va utilitzar en els seus concerts i actuacions; com els vestits d’un dels primers personatges que va crear, Ziggy Stardust el 1972, en plena època glam rock, les extravagants creacions de Kansai Yamamoto, el magnífic abric amb la bandera britànica atrotinada dissenyat pel mateix Bowie i Alexander McQueen; a més de vestits de tall impecable com el que va utilitzar en el vídeo promocional de Life on Mars?, de 1971, en el qual no va dubtar a acompanyar-lo amb sabates de taló o ombra d’ulls japoneses, el més lleuger d’uns maquillatges extrems que va conrear a partir dels anys setanta i que no van deixar indiferents a ningú.

Després d’inaugurar-se a Londres el 2013, l’exposició arriba a Barcelona (l’única ciutat espanyola on es podrà veure) amb una gran expectació: ja s’han reservat més de 15.000 entrades. La mostra s’inaugura després d’un mes i mig muntant la complexa estructura multimèdia que comporta perquè tots els dispositius funcions correctament.

Com si fos un recorregut ritual, en què al final s’arriba a un clímax, l’exposició conclou, ja sense cascos, immersos en un concert en directe el qual Bowie i els seus músics envolten el visitant del tot. És la màgia de la tecnologia i de més de 30 pantalles enormes que envolten l’espectador 360 graus.

Geoffrey Marsh, comissari de la mostra, al costat de Victoria Broackes, conservadors del Victoria & Albert Museum, han seleccionat les peces de l’exposició després de tenir accés als 75.000 objectes que conserva l’arxiu de Bowie a Nova York. Marsh va explicar que Barcelona “encaixa a la perfecció amb el cantant per ser una ciutat creativa i amb molts intercanvis”. També pel gran nombre de festivals de música que es programen a la ciutat coincidint amb la celebració de l’exposició (oberta fins al 25 de setembre) i que segur que arrossegarà molts visitants.

Bowie va viure a Londres, Nova York, Los Angeles i Berlín, on es va refugiar per desintoxicar-se de les drogues i carregar-se d’energia renovada, i on va gaudir de l’anonimat que no li donaven les ciutats americanes. Allà va crear àlbums com Low, Heroes i Lodger, entre els anys 1977 i 1979, que Bowie va anomenar el seu ADN. “És una ciutat on és fàcil perdre’s i també trobar-se un mateix”. L’exposició li dedica un espai a aquesta ciutat, en el qual s’inclouen les claus del seu apartament berlinès. “Però hauria viscut a Barcelona si hagués pogut”, sentencia Marsh. Els comissaris van revelar que el músic no es va implicar en la decisió de quines ciutats es veurien en la mostra o no. En tot cas, per a Barcelona i el Museu del Disseny és una gran oportunitat, tal com va reconèixer la seva directora Pilar Vélez, que va destacar la importància de Bowie per a la cultura durant tot el segle XX, ja que va ser “capaç de crear la seva pròpia obra, sent, a més, un referent per al futur que serveix de model d’inspiració d’altres artistes”; un gran influencer en un moment en què no existien les xarxes socials.